L’habitatge és una necessitat bàsica per a tots els ciutadans. Segons la Constitució, és un dret bàsic de tots els espanyols; diu «gaudir-ne d’un de digne i adequat». Però s’ha convertit en un desig inassolible, impossible d’aconseguir per a tota la població que depèn d’un sou mitjà o baix. Centenars de ciutadans passen fred i penúries sota petites tendes de plàstic i barraques precàries, fetes de fusta i materials improvisats, per tots els voltants de Ciutat i també per molts de carrers d’aquesta.Cada assentament té la seva pròpia problemàtica. L’assentament de sa Riera, vora el cementeri, a més de totes les mancances que tenen tots: falta d’aigua, d’electricitat, de mobiliari essencial... també té el greu perill de ser espai inundable, una sobtada crescuda del torrent, cosa que passa a vegades, podria desencadenar una tragèdia. A l’antiga presó bregues i violència. I ara a l’assentament de Son Bordoy tots els ocupants seran desnonats per a la construcció en aquests terrenys de 750 habitatges, on anirà aquesta gent? 150 dels habitatges seran de protecció pública, hi haurà qualcun pels barraquistes?Té solució aquest problema? Jo no ho sé, però ben segur passa per decisions polítiques. Es xerra molt de limitar les vendes d’habitatges a estrangers, però la legislació europea no ho permet, a no ser justificat per raons imperioses d’interès general, tal vegada el patiment de la població per no poder aconseguir un habitatge no és una raó imperiosa?Si Marga Prohens, presidenta del Govern; Llorenç Galmés, president del Consell, i Jaume Martìnez, batle de Palma, passessin una nit d’hivern a una de les barraques, millor un dia de pluja i fred, coneixerien la gravetat del problema i tot aniria més de pressa.Fins quan podran aguantar els barraquistes en aquestes condicions? Quan tindran prou força per reunir-se i plantar les seves barraques a la plaça de Cort per ser més visibles? Podrien els quarters sense ús o amb edificis buits participar en un pla de xoc temporal per fugir del fred i la pluja? Les solucions no són fàcils, però si no empenyem amb força i constància, poc avançarem. Les cues en els caputxins per aconseguir menjar cada dia són més llargues i les caravanes-habitatge ja han envaït tota la Ciutat. Mentre, amb indiferència, el PIB puja com l’escuma i els hotelers de sempre tenen grans beneficis i les butxaques a vessar.