Diu l’alcalde de Barcelona que els estrangers extracomunitaris no haurien de poder adquirir un habitatge a la capital de Catalunya . A parer seu, moltes d’aquestes persones compren un pis a Barcelona com a segona residència i no hi venen gaire, una acusació més que qüestionable: als meus barris, qui fa això no són precisament extracomunitaris, sinó ciutadans de la UE, i el mateix passa a la resta de Catalunya. Qui té un apartament a la Costa Brava o a la Costa Daurada per passar-hi l’estiu no és un senegalès, un canadenc o un tailandès, sinó un francès, un belga o un espanyol . En tot cas, la mesura pot ser interessant i jo mateix considero que no és una mala idea. Tanmateix, no deixa de ser paradoxal que el partit de l’alcalde estigui impulsant una regularització extraordinària i massiva d’immigrants, la immensa majoria dels quals són extracomunitaris. Com s’entén que els faciliti la residència i alhora els negui la possibilitat de comprar-se un habitatge? Molt fàcil: perquè els socialistes no mouran un dit per impedir que els extracomunitaris puguin adquirir un habitatge . Aquesta proposta ha estat, només, propaganda, en un moment en el qual el debat sobre l’habitatge arriba a cotes notables. És un bon moment per recordar, per cert, les polèmiques eleccions primàries del PSC del 2014 per escollir el seu candidat a Barcelona, en les quals desenes de pakistanesos van votar en bloc per Jaume Collboni. El mateix partit va admetre posteriorment que aquelles pràctiques van ser “incorrectes”, però el fet cert és que l’actual alcalde va guanyar aquelles eleccions gràcies a aquells vots . Aquella pobra gent que el van votar, inspirats sens dubte pels més alts valors de la solidaritat internacional socialista (i no pas perquè rebessin res a canvi…), veuen ara com el seu alcalde els nega el dret a comprar un pis. Des del punt de vista ideològic, sobta que aquesta mesura provingui d’un alt càrrec institucional del PSC. Prohibir a un estranger extracomunitari comprar un habitatge és una proposta més pròpia de Santiago Abascal que no pas de Jaume Collboni, a primer cop d’ull . Podria tenir una connotació racista aquesta idea, segons com es formuli. Però el fet cert és que una mateixa proposta, si procedeix de l’esquerra, automàticament queda homologada i blanquejada. Puc posar un altre exemple recent: si l’alcalde Xavier García Albiol desallotja una nau depauperada i curulla d’immigrants, és un feixista, però si l’alcalde Jaume Collboni fa el mateix amb desenes d’immigrants acampats a les faldes de Montjuïc, és per raons de salubritat . I els mateixos que van criticar l’alcalde de Badalona, amb raó o sense, ara callen i xiulen mentre els pobres acampats a Montjuïc en són foragitats per les forces d’ordre públic. L'esquerra fa massa temps que ha posat el focus en els drets, oblidant que no hi ha un catàleg de drets sense complir un catàleg de deures Aquestes propostes més pròpies de la dreta que de l’esquerra no són patrimoni dels socialistes barcelonins només. Fa pocs dies, hem vist com el Govern de Catalunya pretenia incentivar els CAP que fessin més curtes les baixes mèdiques. És a dir, condicionava la feina dels metges per tal que no allarguessin les baixes mèdiques amb criteris del tot allunyats de la salut. Per descomptat, els metges van protestar immediatament i la proposta va ser desada al calaix ràpidament. Un cop més, pressionar els CAP per reduir les baixes mèdiques és una proposta que jo esperaria de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, però no pas d’un govern català del PSC amb suport permanent dels Comuns . És clarament una proposta de dretes que vulnera els drets dels treballadors i coacciona la feina dels nostres metges. És una mesura inacceptable des del punt de vista dels drets laborals i del dret a la salut. Tot això que explico és important per una raó: fa molt de temps que l’esquerra ha abandonat algunes banderes i les ha regalat a la dreta, o directament a l’extrema dreta. Fa massa temps que ha posat el focus en els drets, oblidant que no hi ha un catàleg de drets sense complir un catàleg de deures . L’estat del benestar és fruit del treball de tothom i del pagament dels impostos. La convivència és fruit del compliment del civisme més elemental. La integració de la immigració passa per l’adaptació al lloc on vols anar a viure . Hi ha drets dels treballadors perquè hi ha convenis laborals amb els empresaris. L’esquerra ha mirat sempre la primera part d’aquestes frases i ara s’adona que una bona part de l’electorat ja no hi és. I no hi és perquè la gent del carrer sap diferenciar entre els drets i l’abús d’aquests drets . Em consta que hi ha una certa alarma a les seus dels partits catalans d’esquerres quan encarreguen enquestes ben fetes. Veuen l’onada que els caurà al damunt , tant a Catalunya com a Espanya. Per això s’afanyen ara a fer propostes contradictòries i incoherents, buscant solucions a curt termini a problemes enquistats. Però, és clar, fan propostes tan radicalment allunyades de la seva cultura política que semblen oportunistes i fetes de cartró pedra. El més curiós és que no poden entendre per què està passant tot això; i no ho entenen perquè quan fa quatre dècades que estàs instal·lat en la superioritat moral i tens la convicció profunda de tenir raó, és gairebé impossible admetre que t’has equivocat . Crec sincerament que ja no són a temps de rectificar. A les pròximes eleccions catalanes, els partits que la gent vinculi amb la idea d’ordre guanyaran les eleccions, i els partits del desordre patiran una severa derrota. Algun fins i tot no obtindrà representació parlamentària. Això no serà bo per al país, perquè cal un equilibri i un gran espai central. Però és el que alguns han sembrat fins ara i recolliran demà.