El govern espanyol ja ha comunicat a ERC que no cedirà la recaptació de l’IRPF a la Generalitat de Catalunya . Més ben dit, Pedro Sánchez li ho va dir a Oriol Junqueras divendres a la Moncloa. Això ha comportat que les incipients converses perquè ERC donés suport als primers pressupostos de l’etapa Illa s’hagin frenat en sec. Semblaria més lògic que, si el que incompleix és el govern espanyol, la conseqüència també fos de rang espanyol , és a dir, que els republicans deixessin de donar suport a Pedro Sánchez. Però és que al Parlament de Catalunya, Esquerra sí que pot jugar amb altres possibilitats d’aliances i per això la negativa d'aprovar els pressupostos a Illa és més creïble, paradoxalment, que fer caure Sánchez. El president espanyol ha aconseguit teixir una estratègia que consisteix a esgrimir una cosa tan antiga com “o jo o el caos”, on jo és Pedro Sánchez i el caos és Vox . A Catalunya, Salvador Illa no ho pot dir, perquè en lloc seu no tindria el caos, sinó un bloc independentista . D’aquesta manera, faci el què faci Sánchez, sempre podrà dir que qui no li doni suport estarà accelerant, o directament facilitant, una arribada al poder de Vox, ja sigui com a crossa del PP o, si el CIS l’infla més, a la inversa. De fet, aquest és l’escenari ideal i desitjat per al PSOE: que Vox acabi superant el PP en intenció de vot . Si el PP guanya i necessita el suport de Vox, Alberto Núñez Feijóo sempre podrà dir que hi pacta per ser ell el president i que no té més remei que repenjar-se en l’extrema dreta. Però si Vox passa a davant del PP, Feijóo haurà de decidir si és ell el que facilita la presidència a Santiago Abascal. Un cop més, els ciutadans de Catalunya han pagat el preu de la por a la dreta espanyola que esgrimeix l’esquerra espanyola Sigui en el rol que sigui, l’arribada de Vox al poder és ara per ara el principal punt fort de Pedro Sánchez . Ho és com a reclam electoral (per allò del vot útil), però també ho és per tenir sotmesos els socis estables de legislatura que , davant de la inexistència de qualsevol altre escenari possible, tenen una capacitat de negociació molt més baixa que si hi hagués alternatives més factibles. És això el què explica, per exemple, que la volguda imprevisibilitat de Junts s’hagi traduït en pactes reals com la llei contra la multireincidència . I és per aquest mateix motiu que la proposta de Gabriel Rufián , que té molt sentit i molta intel·ligència política en determinades esferes, comet dos pecats originals que ja en compromet la potencialitat negociadora: ningú s’equivocaria a pronosticar que , en cas de possible investidura a Pedro Sánchez, el front d’esquerres espanyol que proposa Rufián votarà sí . No hi ha cap altra possibilitat. I coneixedor d’això, el líder socialista pot atendre de manera molt restrictiva qualsevol reivindicació que li vingui d’aquesta part de l’espectre ideològic . El segon pecat original, aquest menys tècnic i més subjectiu, és que de la mateixa manera que Junts pel Sí va diluir les ideologies en favor de Catalunya, el front d’esquerres de Rufián pretén diluir les reivindicacions territorials en favor d’una ideologia (i potser per això Bildu, el BNG i la mateixa ERC ja li han dit que no). Tot i que, certament, no hi ha gaires escenaris imaginables més enllà d’una majoria PP-Vox o d’un conglomerat liderat per Pedro Sánchez, el fet de sucumbir tan prematurament i tan irreversiblement cap a una presidència socialista, fa que Sánchez se senti amb prou força per governar amb la mateixa tranquil·litat que si disposés de majoria absoluta, perquè, al capdavall, sap que cap formació d’esquerres el deixarà a l’estacada, i si algú té la temptació de fer-ho, només cal mostrar l’espantall de Vox i tornar al punt zero. I Sánchez, l’audaç, manega molt bé aquest recurs de la por per, quan li convé, plantar-se. És això el què ha passat amb la gestió de l’IRPF, ara que s’acosten eleccions andaluses i en què la candidata del PSOE, Maria Jesús Montero, és, precisament, la ministra que havia de signar la cessió a Catalunya dels impostos que paguen els catalans. I això és exactament el que han tornat a fer els catalans tinguin la ideologia que tinguin: pagar, amb els seus impostos, la por a la dreta espanyola tan ben utilitzada per l’esquerra, també espanyola.