Em va semblar prou simptomàtic que la gala de celebració dels vint anys de Polònia culminés amb l’aparició del president Artur Mas, el qual, talment com un DJ, disparà una nova versió del celebèrrim Mas Style amb notòries modificacions . Toni Soler és un home intel·ligent i devia pensar que la lletra original d’aquest himne paròdic (en el qual Bruno Oro emulava un Molt Honorable, el 129, que no semblava convergent, perquè demanava als catalans una majoria absoluta per “assolir l’estat propi”) causaria una certa vergonya aliena entre la concurrència del Teatre Victòria i les llars del país. Però, tot i la variació d’aquest número musical —encara amb Duran i Lleida però sense Oriol Pujol i amb una lletra on s’al·ludia a l’estancament de l’autogovern—, l’efecte va ser igualment pertorbador. Produïa un cert calfred veure tot Déu aplaudint joliu la imitació d’aquell gran engalipador de pell colrada que ens prometé unes estructures d’estat inexistents i un viatge a Ítaca que ja sabem com ha acabat. La imatge final d’aquesta gala és, dissortadament, un mirall perfecte del que és ara mateix Catalunya . El nostre país és un indret repulsiu, on la casta periodística, les estrelles tevetresines i l’elit política del país se’n va al teiatro per acabar repicant de mans davant la farsa més gran que s’ha viscut a Europa. L’escena, insisteixo, és tan reveladora que —si la gent fos mínimament entenimentada, cosa que no és el cas— no caldria ni versar-la; heus ací, repeteixo, el gran tafur convergent —amb la faç colrada i la salut de ferro— recordant-nos com ballàrem tots encantats els seus nauseabunds castells de cartes ; i heus ací l’audiència picant de mans d’una forma absolutament delirant, de la mateixa forma que seria delirant veure femelles maltractades ovacionant els seus agressors o les víctimes d’una catàstrofe climàtica orgasmant davant d’un empresari petroler. Aquesta és la realitat que ens regalen els vint anys de Polònia, quatre lustres amb Soler al capdavant del nostre imaginari humorístic. Un programa que celebra l’aparició sorpresa de Pedro Sánchez com si fos una redempció de l’article 155, representa la forma de fel·lació més descarada a la classe dominant que ens castra el somriure Justament perquè Polònia ha tingut grans actors i guionistes, i justament perquè Toni Soler no és un babau com ara Antoni Bassas o la pobra Terribas, cal destacar més la seva pèrfida innocentada. Un programa que celebra l’aparició sorpresa de Pedro Sánchez com si fos una redempció de l’article 155, representa la forma de fel·lació més descarada a la classe dominant que ens castra el somriure . Un espai que va comprar fil per randa el discurs victimari dels presos polítics mentre aquests passaven uns anys a la presó per evadir les responsabilitats que havien adquirit amb els seus electors, és una broma de mal gust. Un producte humorístic que només va gosar criticar Puigdemont, Junqueras i companyia quan aquests ja havien iniciat la seva decadència política és, en definitiva, un exemple de covardia vomitiva. Jo he rigut amb alguns gags de Polònia , només faltaria, i aquest fet em converteix en un més dels imbècils que Toni Soler ha pogut entabanar amb els seus acudits d’anar tirant. Dies abans de l’1-O, Toni Soler i l’Olimp periodístic d’aquest país sabien perfectament que els nostres líders tenien previst no aplicar el resultat del referèndum . Però la majoria d’ells va decidir fer-se l’orni, continuar amb la xerinola, i mantenir la caixa ben plena. A mi tant me fot que en Toni s’hagi fet ric venent Polònia a TV3 durant tants d’anys; el que em carda és palesar que la gent es vengui l’ànima per poder comprar-se una masia i enviar els nens a escoles de pago mentre tenen els sants collons de continuar fent veure que treballen per desvetllar la penya. Quan veus una platea curulla de polítics ben contents d’ésser parodiats i quan hom contempla com el seu mestre de cerimònies viu ben content entre la casta, pots estar segur que hi ha una veritat sempiterna que es manté inalterada; a saber, que el bufó de la cort sempre ha acabat treballant per la cort . El país ha de tenir manaires, comediants i llepafils com servidor; però haurien de guanyar-se el pa amb decència. Dit això, per molts anys i segur que en feu molts més, Toni, perquè la migdiada catalana continuarà necessitant els seus acudits i l’autonomisme depèn en gran manera dels seus pallassos.