La salut del català no depèn només del nombre de parlants. També depèn —i molt— de com el parlem. I aquí és on hi ha un dels debats més incòmodes: cada vegada fem servir un català més calcat del castellà, més uniforme, amb menys matisos. No és que les paraules siguin incorrectes. El problema és que, a força de repetir-ne unes i arraconar-ne d’altres, anem empobrint la llengua. En els últims anys s’han recollit prop de 200 parelles de paraules correctes en català en què, a la pràctica, una ha anat guanyant terreny fins a deixar l’altra gairebé invisible. Paraules que es van apagant Un exemple clar: enguany . És correcte, és precís i és ben viu en moltes zones, però gairebé no se sent als mitjans. En canvi, aquest any s’ha imposat. El mateix passa amb havent dinat , havent sopat o havent esmorzat , expressions col·loquials que han quedat substituïdes pel més neutre després de… També hi ha casos com encomanar , que durant la pandèmia va cedir terreny a contagiar , o demanar hora , que pràcticament va desaparèixer sota el pes de demanar cita prèvia —una expressió redundant, perquè tota cita ja és prèvia. En altres àmbits, la substitució és més subtil. Murri ha quedat eclipsat per astut , tot i que no signifiquen exactament el mateix. O parany , que sovint es canvia per trampa perquè sembla que s’entén més. La pregunta és: realment no s’entén o simplement hem deixat d’usar-lo? El català 'de plàstic' Hi ha també una tendència a optar per paraules que semblen més formals o més neutres, però que fan el discurs més rígid. Dir iniciar en comptes de començar , finalitzar en lloc d’ acabar , o frases com Es desconeix el motiu pel qual ha presentat la seva dimissió quan podríem dir senzillament: No se sap per què ha plegat . El mateix fenomen passa amb despropòsit , que ha desplaçat ximpleria , o amb mala olor , que s’ha menjat un ventall riquíssim de matisos: fortor , ferum , bravada , tuf … Quan tot és mala olor , perdem precisió. I després hi ha la creativitat pròpia del català, que sembla que s’ha anat esmorteint. Paraules com panxacontent , primfilar , llepafils o menjafestucs formen part d’una manera molt nostra de construir mots per composició. Avui, moltes d’aquestes formes sonen antigues o directament no es fan servir. Un dels riscos és que, a força d’apropar-se a la llengua dominant, el català acabi perdent perfil propi. Fins i tot en el cas dels anglicismes, sovint entren primer pel castellà i després s’incorporen amb naturalitat. Expressions com proper o pròxim han anat substituint fórmules com dimecres vinent , la setmana entrant o l’any que ve . No és que siguin incorrectes, però contribueixen a uniformitzar el llenguatge. Recuperar matisos és recuperar llengua Quan es perd una paraula, no només desapareix un mot: desapareix un matís. No és el mateix dèria que idea fixa , ni fortor que mala olor . Cada terme aporta un angle diferent, una textura pròpia. La llengua no canvia de cop. Es transforma a poc a poc, amb decisions petites i gairebé invisibles. I potser la conclusió és aquesta: no es tracta de dramatitzar ni de purismes, sinó de ser conscients. Si tenim una llengua rica, plena de recursos, sinònims i girs expressius, val la pena fer-los servir. Perquè al final, la vitalitat d’una llengua no es mesura només en xifres. Es nota en la varietat, en els matisos i en la naturalitat amb què la fem viure cada dia. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!