Fa noranta anys. Era el 20 de febrer del 1936, dijous. I, tanmateix, segueix sent una ferida oberta, un malson, un motiu de pesar infinit, inacabable. Fa mal pensar-ho. Fa mal parlar-ne. Fa mal escriure-ho. I, tanmateix, cal escriure-ho, cal parlar-ne. Ho hem comprovat aquests dies, s’ha palpat en el batec dels cors, s’ha vist en l’enterboliment de la mirada durant el cicle de conferències organitzat per la Universitat Miguel Hernández en l’aula universitària de la Plaça de Baix, on se n’ha parlat públicament (segurament per primera vegada) des de la recerca, no des del partidisme. Un dolor sense fi, una pèrdua immensa, irreparable, una d’aquelles pèrdues incommensurables en la vida de les ciutats i de les persones que ni es poden ni s’han d’oblidar, una ferida que ha de restar oberta per a poder respirar-hi, viure, recordar, aprendre.