Però Déu no era colombià? Semblava que el crit del periodista d’aquell país, Edgar Perea, quan Freddy Rincón marcà el 19 de juny del 1990 l’agònic gol que permeté la seva selecció accedir als vuitens de final del Mundial d’Itàlia, havia conclòs la discussió sobre aquest tema. I ho semblava no perquè hi hagués cap prova concloent sobre la nacionalitat de l’Ésser Suprem (perquè de moment el crit no ha estat desmentit, ni confirmat, també és cert) sinó més aviat perquè aquella reivindicació festiva deixava clar que qualsevol pot embolicar-se en el debat. Pocs dies després, Colòmbia fou eliminada pel Senegal i ningú, almenys ningú conegut, reivindicà que Déu fos senegalès. I així hem arribat als temps de Trump, que després d’anys de cultivar una imatge no precisament devota ha anunciat que el pròxim 17 de maig tindrà lloc a Washington, sota el títol ‘Rededicate 25’, un acte per «rededicar (sic) els Estats Units com una nació sota la sobirania de Déu». Després de l’atemptat que patí el 2024, Trump declarà que «Déu em salvà per fer grans els Estats Units de bell nou» i malgrat que això tampoc no pot comprovar-se (ni desmentir-se) i no implica necessàriament que Déu sigui nord-americà sí fa del reelegit president una figura amb millors padrins, per dir-ho així, que molts d’altres mandataris, presents i passats, o ell s’ho creu. De manera similar, l’ambaixador nord-americà a Israel, Mike Huckabee, declarà fa pocs dies que Israel té un dret bíblic sobre els territoris d’Orient Mitjà, perquè, segons ell, al llibre del Gènesi Déu prometé a Abraham terres des del Nil fins a l’Eufrates, i això inclou l’Israel actual i a més Jordània, Síria, el Líban i inclús algunes parts d’Aràbia Saudita i l’Iraq.