Quan mor una persona vella, una biblioteca crema. Ho va proclamar Amadou Hampaté Bâ referint-se a l’Àfrica, però la sentència és aplicable a qualsevol part del món. De fet, s’ha estès entre nosaltres la consciència de preservar el testimoni dels majors a fi i efecte que no es trenqui la baula de la memòria individual, la que enriqueix o modifica la col·lectiva, la dels pobles. Josep Maria Tous i Maroto evocava amb nostàlgia un passat que veia esvair-se com fum entre els dits. I en feia un conte de fades. No exempt de bellesa, tot i que en el seu món els rics eren rics, els pobres, pobres, i els uns i els altres acceptaven feliços la seva condició. La necrològica que va publicar a La Almudaina, a la mort de la senyora Maria de les Neus Bàrbara de Verí, n’és una mostra. Les virtuts de l’esmentada senyora i d’altres celebritats que ell havia tingut la ventura de conèixer i que ja eren traspassats són el paradigma de la societat desitjada. «Y es que tales figuras son (···) los últimos jalones que señalaban la trayectoria de Mallorca cuando tenía personalidad propia e inconfundible». Qui és lamenta és Don Pep, que és com era conegut familiarment Tous i Maroto en els cercles culturals i socials de Palma. A Bosquejos de antaño, descriu corprès la magnificència de les noces del virrei o capità general José de Vallejo amb la molt noble senyora Aina de Puigdorfila i Villalonga. Foren el juliol de 1740. El virrei encara devia fer olor de fum dels pobles de Catalunya que va fer cremar durant la Revolta de les Quinzenades. Endemés ja era empès. Va morir tres anys després, amb la mel als llavis. En fi...! Conta Don Pep que la núvia «lucía traje de tisú de oro, cruz, pendientes y sortijas de diamantes, lazo de brillantes, piedras y broches de las manillas de perlas, y botones de diamantes abrillantados», de manera que devia confondre’s amb la cova d’Alí Babà. Els esposats no repararen en despeses i no hi va haver membre de les Nou Cases que no s’acostés a taula. Tanta ostentació de riquesa fa que Don Pep recordi admirativament que Mallorca havia estat regne. Era quan entre estovalles de Damasc i ceràmiques de l’Alcora o Talavera va congriar-se aquella personalitat pròpia i inconfusible que simbolitzava la senyora de Verí. Tous i Maroto s’enlluerna amb la riquesa, probablement perquè considera el poderós l’eix d’un món perfecte. Les joies en són el talismà, d’aquest món. S’esplaia Don Pep: «La aristocracia mallorquina se complacía en demostrar su poder (···) Díganlo sino los muranos que constituían la cristalería en uso, los artísticos sotacopas y las mancerinas de plata...» Amb el poema La lletania dels rosers va proclamar-se Mestre en Gay Saber. Feu-ne un tast: «Una espurna en cada flor/ el roser groc irradia./ Irradia llambreigs d’or/ sobre regia sederia». Continuem llegint: «El cel de maig safirí/ puntejat de pedreria/ sembla un dosser de setí/ per un bell mes de Maria». Era la seva manera d’enaltir el passat, d’estimar una Mallorca que sota dosser de setí o sederia amagava les veus dels que mai no havien estat convidats a festa, els mateixos que havien reclamat de bades blat al rei. «Temps era temps/ que Maria filava/ d’argent la filosa/ si el fus era d’or!» Llorenç Riber n’atribuïa els dos últims versos a Ramis Togores. Són d’una bellesa delicada. Don Pep els faria seus. La memòria és ideologia, és evident.