Pedro Sánchez no és un polític de principis ni de grans conviccions. Per sobreviure políticament és capaç de fer de la necessitat virtut sempre que calgui, pot arribar a acords amb Déu i amb el Dimoni, si cal al mateix temps, però no és un suïcida i sap fins a on pot arribar. No travessarà mai les línies vermelles que marquen els poders de l’Estat profund. Certament, ha constituït una majoria parlamentària al Congrés que ideològicament és republicana, però això és fruit de la seva audàcia en la compra de suports a baix preu. No entra en els seus plans plantejar cap canvi estructural de l’Estat i menys posar en qüestió la monarquia, ni tan sols incomodar-la. Després de vuit anys al poder, encara és l’hora que Pedro Sánchez compleixi els compromisos adquirits quan es presentava com un rebel contra l’establishment de la Transició. La primera promesa i la més solemne va ser la derogació de la llei de seguretat ciutadana, més coneguda com la llei mordassa, denunciada per les entitats de defensa dels drets humans. Ni derogada, ni reformada, ha estat aplicada amb contundència fins a acumular centenars de milers de sancions a gent que resultava antipàtica als policies. Tampoc s’han reformat els articles més repressius del Codi Penal contra drets i llibertats; es manté la llei de secrets oficials, pràcticament heretada del franquisme, les clavegueres de l’Estat han continuat practicant la guerra bruta contra adversaris polítics del govern espanyol i fins i tot contra els aliats parlamentaris i els serveis d’intel·ligència han continuat espiant i perseguint impunement als seus sospitosos habituals. La manca de coratge reformista del president espanyol es comprova també amb el respecte a les estructures d’Estat consolidades. Farà les trampes retòriques que calguin per entabanar els catalans amb el finançament singular, però mantindrà intacte el poder del cos d’Inspectors d’Hisenda de l’Estat. Fins i tot mantindrà l’hegemonia de Renfe i d’Aena a Catalunya. Ni tan sols és capaç de traslladar el temple de la tortura de Via Laietana... I, com a bon minyó que és, ara prepara el retorn del rei emèrit , que per descomptat tindrà en el moment de la seva mort el funeral d’Estat corresponent. Pedro Sánchez té l’audàcia de sobreviure políticament comprant suports parlamentaris a baix preu, però no entra en els seus plans plantejar cap canvi estructural de l’Estat i menys posar en qüestió la monarquia, ni tan sols incomodar-la A diferència del que sol passar als pobles que fan caure la monarquia, a Espanya als membres de la dinastia dels Borbons se’ls ha respectat sempre la vida. No se’ls aplica la guillotina, quan marxen ho fan gairebé a les bones i sempre acaben tornant. La presumpta desclassificació dels papers del 23-F ha estat una enorme presa de pèl, però ha estat una operació significativa del funcionament del règim en el seu sentit ampli, que abasta fins al poder mediàtic controlat. Quan tots els diaris de l’establishment d’ El País a l’ Abc i d’ El Mundo a La Vanguardia obren l’edició amb la mateixa idea i pràcticament el mateix títol, és a dir, que Joan Carles va aturar el cop, qualsevol diria que hi va haver consigna d’una instància superior . El missatge havia de ser aquest i cap altre, perquè és el que rehabilita definitivament el monarca i li permetrà ser enterrat amb honors. Tanmateix, des d’un punt estrictament informatiu, dels documents desclassificats no es pot sostenir tan categòricament que va ser Joan Carles qui va aturar el cop. Dels documents ara publicats, d’altres publicats anteriorment i de testimonis diversos sí que se sap que hi va haver diverses conspiracions en la que estaven implicats militars i civils, també dirigents dels partits democràtics, per derrocar el president Adolfo Suárez. La més elaborada tractava de substituir el president legítim per un militar, el general Alfonso Armada, home de confiança de Joan Carles, al capdavant d’un govern de concentració del qual seria vicepresident Felipe González. Xabier Arzalluz i Jordi Pujol han deixat testimoni que dirigents del PSOE els van plantejar seriosament aquesta operació que els líders nacionalistes van rebutjar sense embuts. Adolfo Suárez era un home procedent del règim franquista, que un cop legitimada la seva autoritat a les urnes, va sorprendre tothom amb polítiques agosarades impròpies d’un partit de centredreta com la UCD. A nivell internacional es va resistir a l’ingrés d’Espanya a l’OTAN, va participar en la Conferència del Moviment de Països No Alineats, va establir relacions d’amistat i cooperació amb la Cuba de Fidel Castro i les seves trobades amb el president Jimmy Carter no van ser tan afectuoses. A nivell intern va entendre l’autogovern de les nacionalitats històriques com una redistribució horitzontal dels poders de l’Estat, que l’Estat no estava disposat a acceptar. Quan tots els diaris de l’establishment d’ El País a l’ Abc i d’ El Mundo a La Vanguardia obren l’edició amb la mateixa idea i pràcticament el mateix títol, és a dir,  que Joan Carles va aturar el cop, qualsevol diria que hi va haver consigna d’una instància superior Suárez era conscient de les conspiracions i va tenir un dur enfrontament amb Joan Carles , tal com ens va explicar ell mateix molt detalladament anys després a un grup de periodistes catalans. El Monarca li exigia la incorporació del general Armada a l’Estat Major de l’Exèrcit i Suárez es va resistir tant com va poder, va ser un torcebraç, però finalment va haver de claudicar. Armada va ser nomenat segon cap de l’Estat Major de l’Exèrcit el 22 de gener de 1981 i una setmana més tard, el 29 de gener, Suárez va anunciar la seva dimissió. Després, la precipitació de Tejero i Milans del Bosch va fer inviable l’anomenada solució Armada. Segons el testimoni del mateix Suárez, van ser el general Sabino Fernández Campo, llavors secretari general de la Casa del Rei, i el doctor Carlos Zurita, cunyat del monarca, els que van haver de convèncer Joan Carles que la solució Armada i qualsevol opció militar a la llarga hauria fet caure la monarquia. Fernández Campo és qui va respondre amb la famosa frase “ Armada no está ni se le espera” al cap de la Divisió Brunete, el general Juste, quan es disposava a desplegar tropes sobre Madrid. Sabino Fernández Campo va ser destituït per Joan Carles uns anys més tard. Amb tot, el cop va aconseguir la major part dels objectius perseguits . El rei va convocar l’endemà del cop als líders dels partits espanyols, però va excloure de la reunió els nacionalistes bascos i catalans. A partir de llavors, es van frenar reformes pròpies del canvi de règim , es va posar en marxa la LOAPA per aturar el procés autonòmic i es va demanar immediatament l’ingrés a l’OTAN que es va produir el maig de 1982 encara amb Leopoldo Calvo-Sotelo de president. I en aquella reunió va quedar clar que per damunt de la veritat hi ha la unitat d’Espanya... i la monarquia.