L’ordre mundial es desordena quan a massa participants els deixa d’interessar l’ordre antic. La condició natural de l’espècie humana és el conflicte, en termes d’estadística històrica, si bé això costa de digerir després de “vuitanta anys de pau” o del sistema mundial acordat des del 1945. Ja abans, les grans guerres napoleòniques van concloure amb una necessitat imperiosa de Congrés de Viena (per part de les potències vencedores), o la Primera Guerra Mundial amb el Tractat de Versalles, o la Guerra dels Trenta Anys amb la Pau de Westfàlia, o la nostrada Guerra de Successió amb la seva dimensió europea del Tractat d’Utrecht. Totes aquestes “paus” se signen després d’un trauma, d’un desordre. Ara hem decidit que l’ordre establert els últims vuitanta anys ja no funciona : d’acord. Vegem què comporta això, i com ho ha d’encarar Catalunya. La visió catalana del tema no pot deixar de tenir presents dues coses: en primer lloc, Catalunya és el preludi de l’esquerda mundial sorgida després de la COVID. A casa ja vam experimentar el que suposa caure en el desordre, o en l’absència d’ordre, o amb la imposició de l’autoritarisme davant la feblesa de l’ordre establert: la Constitució del 78, si recapitulem, va demostrar l’any 2017 haver deixat de ser un pacte i haver-se transformat en una veritable gàbia on els uns imposaven les normes als altres. Des d’aleshores, Catalunya no té un Estatut votat pels seus ciutadans, i des d’aleshores no hi ha pacte territorial existent a Espanya: hi ha un text legal interpretat sempre d’una manera i sense sortida ni variació possible. Per tant, lògicament, la “gent d’ordre” catalana se sentia (i encara se sent) perduda: de quin “ordre” estàvem parlant, ja el 2017? Si no es pot votar un 1-O, però tampoc un Estatut, ni tampoc una reforma constitucional àmplia, de quin dimonis d’“ordre” estem parlant, si no més aviat d’un nou desordre que només afavoreix la inèrcia, és a dir, l’Estat? Espanya, doncs, va ser aleshores l’avantsala del trencament dels ordres i els pactes. No entro en les culpes: és un fet. En segon lloc, l’Ordre Mundial sorgit de la Conferència de Ialta (el nostre) es basava en el respecte als drets humans i la democràcia, amb primacia de les Nacions Unides en cas de conflicte. Però no se’ns pot escapar que va ser sota aquest ordre tan suposadament immaculat que es va reconèixer internacionalment el règim de Franco (l’any 1952), que s’han produït diverses guerres injustificables (amb genocidis inclosos, dins d’Europa mateix) i que va ser l’inici d’una Guerra Freda que amb el temps s’ha demostrat que no anava de comunistes contra capitalistes, sinó d’Àsia contra Occident (i que per això encara dura). No només això: ha estat a Europa, dins la democràtica i impol·luta Europa, que s’ha engabiat i fet exiliar un Govern democràtic sencer pel simple fet d’haver volgut promoure el vot en un referèndum. No a Rússia, no a la Xina, no a Cuba, ni tan sols sota la pèrfida Administració Trump: a Europa. A Espanya. A la mateixa Espanya que avui diu Pedro Sánchez que sempre està “al costat de la pau”, però que aleshores votava el 155 amb les mateixes socialistes mans i la mateixa socialista boqueta. Amb convicció, amb rotunditat, i davant la passivitat absoluta de la resta de la highly concerned UE. El món (amb Espanya i Catalunya a dins) entra en una etapa de blocs difusos, de sobiranies tensionades i de regles cada vegada més interpretables Per tant, els ordres mundials poden ser tan convenients o inconvenients com els desordres: el que cal és aprofitar-los bé, perquè, un cop passat el trauma, les paus posteriors acostumen a durar dècades. Catalunya va aprofitar bé l’"ordre" del 1978? Durant els anys de Pujol, crec que sí, fins i tot durant el mandat de Maragall, però la cosa només es va poder estirar una mica més fins a desembocar en el conflicte real del procés. Aquest antic règim està rebentat, i el que pertocaria és aprofitar el desordre actual. Espanya ja no és un pacte, i el món tampoc: el món (amb Espanya i Catalunya a dins) entra en una etapa de blocs difusos, de sobiranies tensionades i de regles cada vegada més interpretables . Els grans consensos multilaterals s’esquerden, les institucions internacionals perden capacitat coercitiva i els estats busquen refugi en aliances flexibles. En aquest context, les nacions sense estat tenen dues opcions: esperar que algú les convidi a la taula o construir els instruments perquè la seva presència sigui necessària. Catalunya no pot confiar ja en l’ordre del 78, com està demostrat, ni tampoc confiar que el nou ordre (sigui quin sigui) li repari els greuges per simple inèrcia moral. Cap Congrés de Viena no va tenir en compte les petites nacions si aquestes no formaven part de l’equació de poder. Cap Tractat de Versalles no es va redactar pensant en l’autodeterminació universal, sinó en l’interès dels vencedors. I cap arquitectura sorgida de Ialta no va posar per davant els drets nacionals de les minories si això incomodava els equilibris geopolítics. En temps de reordenació, només compten els actors que tenen capacitat d’incidir. Trump ha qualificat Espanya d'“aliat terrible”. Molt bé. És això aprofitable d’alguna manera, quan la UE ha donat suport a Pedro Sánchez (com a club d’estats que és)? Primer: qualsevol circumstància mundial només es pot aprofitar des de Catalunya si es tomba el Govern Illa . Qualsevol discurs aquí queda sucursalitzat al PSOE mentre això no canviï. I segona: només es pot aprofitar aquesta atmosfera si interès i valors conflueixen mínimament. Allò d'“en diplomàcia no hi ha amics, només interessos” és tan cínic com fals: els interessos tendeixen a confluir amb els valors, o, com deia Churchill, si renunciem a tenir un Ministeri de Cultura, per a què dimonis estem lluitant? No és tan cert, per tant, que només comptin els interessos: el que passa és que compten tant com els valors. I cal intentar que no es contradiguin, si no es vol perdre la partida. Què vull dir? Que Pedro Sánchez no és que cregui en el “no a la guerra”, sinó que aquesta guerra no li interessa . I per això no hi creu. Per tant, si Catalunya vol tenir un discurs alternatiu o fer que el nou ordre s’interessi per ella, cal que determini en què creu i aleshores gestionar els seus interessos en funció d’aquesta creença. I viceversa. Trobar el seu propi equilibri, i també les seves pròpies contradiccions, entre valors i interès. Catalunya hauria d’evitar quedar atrapada entre la subordinació resignada i la gesticulació estèril. Construir una nova legitimitat interna sòlida (majories clares, cohesió social real, sense les extravagàncies racistes ni les artificialitats dels Premis Goya) i, a partir d’aquí, teixir complicitats externes discretes. No amistats: acords de bona fe. No, no és el mateix. Per a les amistats, Trump ja té Vox o l'Orriols. Catalunya, en canvi, ha de poder mirar la UE, i mirar alhora els Estats Units, sota els mateixos criteris i condicions . Els valors, com deia, han de coincidir amb l’interès. Perquè, si no, són pura retòrica: si ens en recordem, l’any 2017 també Espanya defensava invocar “la democràcia”. Aquest nou desordre (mundial i espanyol) pot obrir escletxes? Sí. Però només passa per aquestes escletxes qui hi arriba preparat. Si l’ordre del 1978 ja és història i el del 1945 s’erosiona setmana a setmana, Catalunya no pot limitar-se a esperar que el pròxim congrés internacional resolgui el seu encaix. Haurà de decidir si vol formar part del nou ordre, a la seva manera (i no a la manera del PSOE o del PP). I, per tant, s’ha de fer valer de pressa, sigui des del govern o des de l’oposició. La mar Bàltica, ja se sap, es torna a glaçar amb una rapidesa esfereïdora.