La collita de pel·lícules del cinema espanyol —i català— del 2025 és magnífica. I hi ha temàtiques tan diverses com una rave al desert, fer-se monja al segle XXI, l’heroïna com a plaga d’una generació, els toros com a art visual, les agressions sexuals, l’homosexualitat a la dita tercera edat, la comèdia política o la sordesa i la maternitat. I, justament, estic molt a favor dels premis a Sorda , que és una meravella i Álvaro Cervantes i Miriam Garlo estan brutals. I molt a favor d’haver premiat Los domingos . No només perquè queda clar que Alauda Ruiz de Azúa és una directora d’un talent descomunal, sinó perquè res està sobreactuat, que és el mal de la majoria de les pel·lícules. Ah, i a la pregunta de si Sergi López i Carla Simón estan castigats per l’Acadèmia espanyola, la resposta és que no ho sé, però que ho sembla. Conspiracions a banda, fins i tot em sembla bé que els premiats defensin Gaza, Ucraïna i l'Iran, i no em sembla tan bé que no es fixin en coses més domèstiques. I em sembla bé que Susan Sarandon rebi el Goya internacional honorífic, no pels premis en si, que és aleatori, sinó perquè a vegades ha de venir algú de fora per descobrir a molta gent que ara —de moment— el far del món lliure no són els Estats Units, sinó l’Espanya de Pedro Sánchez . Tot està molt bé. Bé, tot no. Jo soc partidari que els Goya es donin a Madrid, si us plau. No es donen els Gaudí a Barcelona? No es donen els Oscars a Los Angeles? Doncs doneu els Goya a Madrid, per l’amor de Déu. Així ens estalviem el ridícul d’acabar una gala amb l’"Amics per sempre". A veure. L’Academia del Cine dona l’organització de la gala a una productora. Aquest any li ha tocat a Gestmusic, que devia fer la proposta que més va agradar als que manen al cine espanyol. I Déu me’n guardi de criticar Tinet Rubira i les ments pensants de la gala, que segur que té mil dificultats. De fet, no sé si la idea de l’"Amics per sempre" va ser seva. Suposo que sí. Però el problema ja és de base. El problema és la idea que hi ha darrere de la decisió que els Goya es fessin a Barcelona. Darrere d’aquesta decisió hi ha una operació política que, en el fons, ens vol dir que, si els catalans ens portem bé, podrem organitzar els Goya i passar-nos-ho bé amb la Roja . Fixeu-vos que un partit d’Espanya o els Goya és molt menys que el que proposava Pasqual Maragall Fixeu-vos que un partit d’Espanya o els Goya és molt menys que el que proposava Pasqual Maragall . L’expresident volia portar el Senat a Barcelona; fer de la capital de Catalunya una cocapital d’Espanya. Amb la qual cosa podies estar d’acord o no, però tenia una ambició a darrere. Una idea molt potent. El problema és que, respecte a Catalunya, ara el socialisme català i espanyol té poqueta cosa a oferir. Els Goya i un partit de futbol. D’acabar amb el dèficit fiscal, ja en parlarem un altre dia. I de reconèixer el dret a l’autodeterminació, no cal ni dir-ho. Res, porteu-vos bé, no protesteu gaire, i us deixarem parlar en català i quatre molles més . Aquest és el motiu pel qual —no és culpa de qui ho hagi pensat, insisteixo— que els acabem cantant "Amics per sempre" em sembla un ridícul i una humiliació massa grans.