Quan feia secundària —en una escola religiosa, per cert— un company de classe em va guixar la taula. “Monja”, hi va escriure. Ho vaig esborrar i no ho vaig dir a ningú. No em vaig sentir insultada, perquè ja aleshores estava prou segura del meu sistema de creences i de les meves conviccions per discernir que “monja” no és cap insult. Em va saber greu, però, que ell ho hagués fet servir amb la intenció de ferir-me . Al llarg de la meva adolescència i de la meva joventut, en molts entorns propers i no tan propers, tractar la meva pròpia fe amb naturalitat m’ha fet detectar de seguida el prejudici als ulls de l’altre . En el millor dels casos, potser ha estat una intuïció autosuggestionada per la por al rebuig. En el pitjor dels casos, els prejudicis han estat manifestos i la llibertat de l’altre de dir el que li plagui s’ha materialitzat en una llibertat per atacar, o ridiculitzar, o fer de menys el que per mi era i és el més important . O d’enviar-me el missatge que no era digna de la fe que deia professar. “Per ser catòlica, això ho fas molt malament” és una cantarella que ens hem hagut de sentir a dir massa. Els anys en què he estat adolescent i jove potser han estat els anys en què la noció de Déu, o fins i tot la noció de l’espiritualitat en abstracte, ha estat més infamada per l’opinió pública del país . Si a més a més et consideres part de l’Església, la caricaturització i la manipulació informativa han estat totals i interessades en moltes ocasions. Aquest qüestionament ambiental constant, a molts dels qui veiem cada dia com una oportunitat nova per a tractar la divinitat, no ens ho ha posat fàcil. Tant si hem viscut aquesta hostilitat en l’àmbit públic com si l’hem viscuda en l’àmbit privat, els contextos en què hem presenciat com es tractava el catòlic de llampat, o de pedòfil, o de reminiscència anacrònica, han deixat un pòsit en nosaltres ideal per covar ressentiment . Com que la fe ens llega un sistema de valors i un anhel de virtuts que són frontalment incompatibles amb el ressentiment, suposo que cadascú s’ho ha treballat com ha pogut per anar llimant amargors. I per estalviar-se la temptació del retret. Hi ha una desconfiança, però, que, com a mínim en el meu cas, no m’he pogut treure de sobre. Així i tot, haver estat l’acudit recurrent, la broma fàcil i el tall d’informació que mai no cal tractar amb rigorositat periodística, més que un ressentiment que ens fa dèbils perquè ens fa replegar sobre nosaltres mateixos, ens ha de brindar la mena de fortalesa per ser al món sense dependre de la seva validació del món . Vull pensar que, del rebuig carregat, molts n’hem tret una independència i una robustesa interiors que, a la llarga, ens ha fet més lliures. Veritablement lliures, de fet. Déu no és un “fenomen” social, malgrat que els mitjans el tractin així; no és una moda que pugui seguir-se com qui neda a favor del corrent Amb el tracte que avui fan els mitjans de l’espiritualitat, procuro mantenir-hi una distància prudent ; la prudència sí que és una virtut cardinal. Fins ara, m’ha costat discernir quin havia de ser el lloc des d’on els catòlics llegíssim el moment actual sense deixar-nos endur pel plaer o fins i tot pel regust de justícia de, finalment, rebre allò que creiem merèixer. Aquest dimecres, a RAC1, en Jordi Basté —el mateix Jordi Basté que durant anys ha llegit les columnes religioses de Jorge Fernández Díaz per cardar-se’n— va entrevistar el fill d’en Josep Martí Blanch, en Josep Martí Bouis. En Josep Martí fill va entrar al seminari, i al cap d’un any se’n va desdir. En aquest procés de descoberta, molts el vam acompanyar i vam sentir que creixíem amb ell. L’entrevista es va produir en uns termes de respecte i fins i tot curiositat absoluta que em van fer plantejar per què és ara que se’ns dona la mena de tracte que durant tants anys se’ns ha negat i com ho hem de rebre per poder jugar-ho a favor nostre. I quan dic a favor nostre, vull dir a favor de la nostra relació amb Déu, que és l’únic que serà important de veritat al final del camí. G.K. Chesterton va escriure que “les coses mortes segueixen el corrent: només el que és viu pot nedar-hi en contra”. La mena d’atenció que ara ens ofereixen els mitjans és un bàlsam il·lusori a què correm el risc de tornar-nos addictes i, per tant, d’acabar nedant amb el corrent quan el pèndol es gronxi de nou. La distància prudent amb aquesta carícia interessada, el posat que ens permet prioritzar la nostra relació amb Déu per sobre de l’opinió externa que mereix el fet que tinguem una relació amb Déu, rau en la convicció que Déu no és un “fenomen” social —malgrat que els mitjans el tractin així—, que no és una moda que pugui seguir-se com qui neda a favor del corrent : Déu és un tresor. I és un tresor que no es pot comprar, que no es pot vendre, amb què no es pot mercadejar interessadament. La relació que aspirem a tenir-hi queda per sobre dels aplaudiments , i de les adulacions, i de l’admiració impostada, igual que, en el seu moment, va quedar per sobre de l’insult , i del rebuig, i de la mentida. D’adaptar la fe a cada context, només en traurem una sensació de fragilitat i d’exili de nosaltres mateixos castradora . I a més a més, fent-ho així, correrem el risc d’anar bastint un producte espiritual que sigui amable i afaiçonable a les modes, en comptes d’oferir una porta oberta al missatge de Crist, que és invariable i està per sobre del temps. Igual que aquell moment polític, i social, i espiritual ens va servir per mantenir-nos fidels , ara que l’aprovació i la validació col·lectives són més llamineres que mai, aquesta mateixa fidelitat és la que ens ha de servir per no tornar-nos esclaus de l’atenció, de l’elogi, i dels enaltiments . Això és, per a mantenir-nos vius en termes chestertonians i plenament lliures en termes cristians. Els fenòmens van i venen, però la presència de Déu és eterna ; els fenòmens passen, però l’Amor no passarà mai.