Em feia mandra. Primer perquè reconec la meva impenitent simpatia per en Marc Giró, i crec sincerament que no ha estat a l'altura en la polèmica. I segon, perquè tornar a parlar de discursos contra el català vomitats per l’enèsima progre antipatriarcal-multicultural-LGTBIQ+, antiburgesa, antifeixista-transfeminista-antiracista, antiimperialista, i tota la tirallonga d’istes fins a fer explotar el diccionari..., tornar-hi a parlar fot una basca de cal déu. Algun dia caldrà preguntar-se per què aquest sector ideològic que, com és evident a les votacions, representa una ínfima minoria de la societat, està tan sobredimensionat als mitjans catalans. Com que “fa progre”, i la majoria dels periodistes tenen la síndrome del “quedar bé” amb la progressia , no fos cas que semblessin uns burgesos catalanets, reaccionaris i antimoderns, vinga omplir els micròfons de personatges raríssims amb idees raríssimes, que volen ser tan postmodernes que acaben representant la darrera fornada de la carca de sempre. La tal d’ara que ha dit fàstics contra el català es diu Vasallo de cognom (coses de la ironia de l’antroponímia?), i respon a la sempre sinuosa professió d’“activista”, un altre d’aquells substantius que, sense saber ben bé què representa, sempre atorga patent de cors per dir qualsevol bestiesa. La frase “el català serà recordat com un idioma feixista” , dita així, al broc gros, ha estat posteriorment matisada, reinventada, reconfigurada i hipercontextualitzada per demostrar que no, que els hiperprogres de la hiperprogresia postmoderna no tenen res contra el català, només contra aquells que el volen imposar als ciutadans que viuen a Catalunya, perquè “exigir a persones immigrades que parlin català podria constituir un abús de poder”. I és aleshores quan en Giró se’ns ha posat diví i ha dit allò de “el poble català pot ser oprimit i opressor alhora”. Apala Manela, no només no ha corregit a l'ínclita, sinó que li ha donat encara més munició. No, Marc, certament no has estat a l'altura . El seu marc mental és Espanya, i tota reivindicació catalana la posen en el sac del folklorisme, les aspiracions burgeses o directament el feixisme Tanmateix, i més enllà dels minuts de glòria de la tal Vasallo, la polèmica treu a llum el capteniment d’aquesta progressia woke que sent urticària quan ens queixem perquè no ens atenen en català a les botigues, o quan posem en evidència que ser atès en català a un hospital comença a ser un miracle. I no només això, sinó que si gosem elevar públicament la queixa per no poder usar el català a casa nostra, passem a ser una mena de burgesos colonitzadors, hereus de negrers, que maltracten la pobra gent que arriba a Catalunya. Recordem l’obreta de teatre que, amb diners públics, feia mofa del català, i tantes d’altres infàmies d’aquesta naturalesa. En Xavier Díez ha batejat aquesta mena d’urticària com “la síndrome Vasallo”, patida per aquella gent que fa del “ xarneguisme ” un orgullós lema cool . Diu en Díez en una lúcida reflexió: “el xarneguisme seria un concepte mitjançant el qual es reivindica el dret que aquelles persones provinents d’espais aliens a la nació a aïllar-se completament de la societat a la qual hi han anat a raure ”. De fet, és una concepció tan paternalista com reaccionària perquè no només no defensa els drets secularment destruïts de la nació catalana, sinó que segrega els nou vinguts als cànons de l’Estat que justament els ha destruït. Tot plegat és tan patètic com sembla, però no és ni casual, ni excepcional. De fet, la tal Vasallo pertany al mateix fenomen d’una progressia que el 2017 va estar al costat dels opressors, perquè el seu marc mental és Espanya, i tota reivindicació catalana la posen en el sac del folklorisme, les aspiracions burgeses o directament el feixisme . Prou que ho hem vist, per exemple, quan Junts ha reclamat la sobirania en matèria immigratòria, i tots aquests l’han acusat de racista. Aquest marc mental parteix de dos supòsits inexistents: que les aspiracions catalanes són cosa de la pèrfida burgesia; i que va en contra de les classes desfavorides. Resulta sobrer recordar que la burgesia del XX ha desaparegut completament, que tenim el país trinxat, que l’Estat espanyol és el motor econòmic que destrueix els nostres recursos, i que les dificultats que tenim com a societat provenen de l’asfixiant dependència que patim. Però tot això no els interessa, perquè deixa els seus arguments despullats. De fet, arriba a ser tan delirant la cosa que les Vasallo d’aquests temps no semblen res més que la versió postmoderna dels Lerroux de sempre: populisme, victimisme i anticatalanisme . Però progre antipatriarcal-multicultural-LGTBIQ+, antiburgesa, antifeixista-transfeminista-antiracista, antiimperialista... que sempre té disculpa.