Amb totes les enquestes apuntant a una còmoda victòria del PP en cas d’unes eleccions espanyoles (totes? No, un llogarret de la Gàl·lia demoscòpica anomenat CIS es resisteix i dona la victòria al PSOE), a Pedro Sánchez només li queda tornar a fer l’enèsim truc de màgia electoral per intentar guanyar-les . Les úniques opcions de victòria socialista passen, necessàriament, per una macromobilització del seu electorat i que tampoc es quedin a casa els simpatitzants de les formacions a l’esquerra del PSOE. El PP sembla estancat en intenció de vot (no baixa, però tampoc augmenta) i els qui sí que estan hipermobilitzats són els votants de Vox. La previsió de suma de PP i Vox supera, a hores d’ara, els 176 diputats que marquen la majoria absoluta a Espanya. Així les coses, només un gir radical dels esdeveniments pot fer canviar aquesta tendència , com ho va ser la convocatòria sorpresa de les eleccions del juliol del 2023 just després dels mals resultats del PSOE a les eleccions municipals del maig. Aquell gest no va ser suficient per evitar una victòria del PP, però sí per impedir aritmèticament la suma amb Vox i per això el guanyador Alberto Núñez Feijóo és avui cap de l’oposició i no president del govern espanyol. La candidata del PSOE a Andalusia és la vicepresidenta que es nega a concedir la mesura que ERC fa servir per trencar amb el PSC Les dues úniques convocatòries pendents per aquest 2026 són les de Castella i Lleó, diumenge vinent, i les d’Andalusia , que no poden ser més enllà del juny. En tots dos casos el PSOE té assumida la derrota i l’únic al·licient que li queda és saber si Vox puja tant per condicionar els respectius governs i, com amb Extremadura i Aragó, deixar els populars en mans de Santiago Abascal. Si ningú no avança eleccions, el calendari electoral que ve per davant són les eleccions municipals del 2027 (últim diumenge de maig), les espanyoles l’estiu d’aquell any, i a Catalunya, si es vol, el calendari es pot arribar fins a la primavera del 2028. Però a Catalunya hi ha hagut un tomb (només el futur dirà si inesperat o guionat) en la fins ara plàcida legislatura de Salvador Illa i és que, en contra del relat de la normalitat institucional, el PSC i ERC s’han acusat mútuament de no respectar els acords i ara mateix no hi ha pressupostos a la Generalitat . El divorci (només el futur dirà si sobtat o previst) no sembla que s’hagi de resoldre en les pròximes setmanes : el primer matx ball és la setmana vinent amb les esmenes a la totalitat i res fa pensar en un acord , de manera que el calendari dels pressupostos se’n va —en el millor dels casos— al mes de juny, justament el mes en què hi ha eleccions a Andalusia i en les quals la candidata del PSOE és —curiosament— la vicepresidenta espanyola que es nega a concedir la mesura que ERC fa servir per trencar : la gestió de l’IRPF. Amb tot, Salvador Illa ja no amaga que l’avançament electoral és ja un escenari possible. Pedro Sánchez necessita Catalunya per guanyar a Espanya, i el PSC necessita Pedro Sánchez per guanyar a Catalunya La tempesta perfecta, doncs, es va configurant: un Pedro Sánchez molt dèbil parlamentàriament (ell tampoc no ha aconseguit aprovar ni un pressupost) es va enfortint com el gran heretge contra la dreta, la ultradreta, Donald Trump i la internacional conservadora que va creixent dia rere dia. I si hi ha algun lloc que li pot suposar un dòping electoral afegit és Catalunya i, just per darrere, Andalusia (abans era a la inversa). El PSOE sap que només pot guanyar a Espanya si arrasa a Catalunya i obté un resultat digne a Andalusia . No és que amb això en tingui prou, però sense això segur que no governa. I a Catalunya, l’extrema tranquil·litat política que ha volgut instaurar Salvador Illa després dels anys del procés s’ha traduït, efectivament, en una sensació política pròxima a l’anestèsia, però que també afecta el mateix PSC : a les enquestes, els socialistes catalans no aprofiten el plus que suposa tenir els ressorts de Govern i no incrementen en intenció de vot sinó que s’estanquen i en alguns sondejos fins i tot retrocedeixen. Per revalidar la possibilitat de governar, doncs, al PSC també li falta un element mobilitzador i —amb tots els meus respectes pel president de la Generalitat— el reclam electoral de Pedro Sánchez és molt més potent que el de Salvador Illa. És una necessitat mútua: Pedro Sánchez necessita Catalunya per guanyar a Espanya i el PSC necessita Pedro Sánchez per fer-ho a Catalunya. Unes eleccions simultànies al Congrés, al Parlament i a Andalusia és un dels claus roents als quals ara mateix s’agafen els socialistes És aquí on les peces del trencaclosques socialista podrien encaixar i fer-ho, concretament, el diumenge 14 de juny , una data que ja han començat a treballar com a hipòtesi de jornada electoral conjunta els despatxos de Palau de la Generalitat, de la Moncloa, del PSOE i del PSC. L’únic element que podria fer saltar de diumenge (i que fos el 7 o el 21) és que per fer-ho coincidir amb Andalusia qui ha de prémer primer el botó de convocatòria electoral és Juan Manuel Moreno , el president andalús; l’únic dels tres presidents que sí que té l’obligació legal de fer eleccions el juny. Si finalment qualla la idea de superdiumenge, el mateix dia que Moreno anunciï el dia de les eleccions, Pedro Sánchez dissoldria el Congrés, Salvador Illa el Parlament i la coincidència estaria servida. Aquest escenari és un dels claus roents als quals ara s’agafa el socialisme espanyol per intentar revertir la situació actual . No hi ha el mateix entusiasme entre les files del PSC perquè, per bé que entenen la jugada, no deixa de ser una aposta un punt arriscada tenint en compte que, si volen, tenen garantida la presidència de la Generalitat fins a l’estiu del 2028. Amb unes eleccions el juny del 2026 la legislatura quedaria reduïda a la meitat amb la incertesa de si, passats aquests comicis avançats, el PSC, ERC i Comuns arribarien als 68 diputats que ara sí que tenen. Un dels arguments que més pesen ara al PSC per convocar eleccions és l’hivern pel qual passa Junts Al debat de pros i contres , un dels arguments que ara mateix pesa més al PSC per acceptar la proposta del PSOE és l’hivern pel qual està passant Junts amb Carles Puigdemont encara a l’exili i amb una data no concretada de retorn perquè el compliment de la llei d’amnistia està encallat al Constitucional. Tot plegat es tradueix amb unes enquestes que li són desfavorables perquè, precisament, la visibilitat de Junts com a alternativa no és la mateixa amb un líder que no pot ser a Catalunya i l’acció està dispersada entre diferents dirigents . I de moment, tampoc queda clar si —en cas d’eleccions avançades i a l’exili estant— Puigdemont assumiria la candidatura a la presidència de la Generalitat . Aquest desgast electoral de la formació l’està recollint Aliança Catalana que, a més, té el vent a favor del qui s’estrena (com li va passar a Ciutadans, Vox o Podemos). Per tot plegat, caldrà estar pendent de reaccions per —donat el cas— com paren el cop d’unes eventuals eleccions conjuntes a Catalunya i Espanya, amb el repicó d’Andalusia . I convindrà parar atenció als moviments interns amb diversos noms al frontispici com Míriam Nogueras , Salvador Vergés o, en un altre gir de tot plegat, Artur Mas . Continuarem informant.