Va ser un dia que em va fer sentir orgullós de ser culer . I 'orgull' és una paraula de la qual fujo, perquè es fa servir amb massa alegria i es reparteix indiscriminadament, com les medalles de la Creu de Sant Jordi, premis que sovint s’han atorgat amb tanta generositat que ha convertit el metall de la medalla en ferralla. Però sí. Em vaig sentir orgullós de ser culer per poder participar en un dia de festa electoral sota el sol radiant d’un diumenge hivernal, quasi primaveral, rodejat de desconeguts als quals m’uneix l’amor per un club heretat, com s’hereten les adversitats, les alegries, les nostàlgies, les promeses i, sobretot, la memòria. L’herència ve del meu avi Joan —home de la generació dels Basora , César , Moreno , Kubala i Manchón —, i me'n van fer feligrès els meus pares , que col·leccionaven cromos de Cruyff , Reixach , Marcial i Sotil , encara que la mare em parlava d’un jugador anomenat Martí Filosia . Sempre em deia que era ben plantat, i molt tècnic, fins i tot un il·lustrat en un món d’illetrats, però que li mancava esma. I jo també vaig col·leccionar cromos de Cruyff i Neeskens i, sobretot, de la Taronja Mecànica de Rinus Michels , però vaig tardar anys i panys a trobar el cromo definitiu de la meva col·lecció, i va ser Messi . Generacionalment, era un cromo que no em tocava, però em va fer gaudir del futbol com un infant. Durant molts anys, vaig tenir com a única religió el Barça, però vaig abandonar el monoteisme quan varen començar a morir les persones que formaven part del meu univers existencial , i vaig adoptar el politeisme per continuar vivint. I així vaig passant el temps. Carregant motxilles on passejo els meus morts pel món, i a l’hora del partit, resant a Pedri perquè la passi a Yamal i la foti al fons de la xarxa amb una rosca de les que trenquen les lleis de la ciència. I diumenge em vaig sentir el més fidel i el més feliç dels feligresos. Laporta va ser reelegit i, per una vegada, vaig formar part del bàndol guanyador . I encara que diuen que l’important és participar, guanyar és l'hòstia. Però l’orgull que vaig sentir no era pel fet de sentir-me guanyador —ho deien les enquestes—, sinó per formar part d’un club democràtic, a diferència del Real Madrid, l’equip de Mórdor i dels pelotazos . Ara que els trumpistes i les seves marques blanques estan posant de moda un eslògan profundament perillós, com és el de llibertat o democràcia, els culers podem sentir-nos feliços de formar part d’un club essencialment diferent del Reial Madrid, club que representa amb mà de mestre aquesta llibertat oligàrquica per la qual advoquen els fills ideològics de Steve Bannon. L’orgull que vaig sentir diumenge no era pel fet de sentir-me guanyador, sinó per formar part d’un club democràtic Durant el passeig fins a les carpes on es guardaven les butlletes —o Joan Laporta i Estruch o Victor Font i Manté , o caixa o faixa, o faixa o caixa— i després, amb el sobre a la mà, fins a l’indret on estaven les urnes, vaig trobar-me amb alguns turistes que observaven l’espectacle democràtic com qui es planta per primera vegada davant de la Sagrada Família . I esmento la Sagrada Família i no la Casa Batlló perquè el dia tenia un tarannà certament místic. El turista guaitava la massa de culers disposats a votar, com si ells, els turistes, portessin unes ulleres de realitat virtual i res no fos el que semblava. Acostumats a seguir les pautes marcades pels xeics o els oligarques, propietaris dels seus equips, allò de diumenge els devia parèixer estar enmig del poble de l’Astèrix : Laporta, el mateix Abraracúrcix, i Font, el bard Asurancetúrix. Les dades diuen que les eleccions del 15 de març varen ser les segones amb menys participació electoral des de les del Barça triomfant i dels dossiers de senyoretes de companyia destinats a descavalcar alguns rivals presidencials, i els detractors del vot directe diuen que el vot electrònic asseguraria una votació massiva . I tant. Segur que tenen raó. Però el vot directe té una plàstica ètica i estètica que et fa sentir en pau amb el món . Per sort, "fútbol es fútbol" , com deia Vujadin Boskov, i si alguna de les persones amb les quals vaig coincidir a la rodalia del Camp Nou era de Vox o del PP, m'estimo més no saber-ho. I vaig descobrir, feliçment, que si existeix una reserva índia de catalanoparlants, aquesta està situada al Camp Nou . Feia tants anys que no sentia tanta gent agermanada per la parla sense haver de demanar disculpes per parlar català, que em vaig emocionar i vaig pensar que, convertida la Generalitat en una sucursal de Madrid dirigida per tecnòcrates al servei del Regne, el Barça és —com la Moreneta— la fe del poble català , i la resta són punyetes. Laporta i la gent de la seva generació són els últims dels mohicans, capaços de maridar memòria i present. I és que no hi haurà futur gloriós sense saber qui som i d’on venim . D’aquí a cinc anys, si Laporta aconsegueix aguantar fins al final els embats de l’entorn barcelonista, haurà de deixar els llorers imperials en mans de, segurament, un emperador de les xarxes socials. Potser serà Piqué —diumenge en corria el nom com a futurible— i encara que ningú dubta de les seves capacitats empresarials, m’agradaria que tingués clar que si s’obliden els orígens, el Barça perdrà la seva identitat . Aquesta és la raó per la qual el Barça és més que un club. El Barça, sense les seves essències, està destinat a convertir-se en un equip més. Josep Lluís Núñez ho va intentar, canviant el Barça més que un club pel Barça triomfant , i es va estavellar contra la realitat. Eren altres temps, i hi havia coses, a diferència d’ara, intocables. Digueu-me ingenu, si voleu.