Del resultat de les eleccions a can Barça ja no cal dir-ne gaire cosa, car la victòria landslide de Joan Laporta ho diu tot. En aquest article tampoc vull fer sang de Víctor Font, a qui considero un bon barcelonista, tan ardit com mal aconsellat per gent més aviat justeta i curulla de ressentiment . És en això últim que voldria fixar-me; a saber, en tot aquest corrent periodístic, esportiu, d’opinió i etcètera que ha acabat transformant un candidat (o excandidat, com ell diria!) la mar de presentable en un home corsecat per la rancúnia. Abans de les eleccions, ja vaig dir a en Víctor que, si s'envoltava de gent profundament acomplexada, com Antoni Bassas o Xavier Bosch (de penya, en definitiva, a qui el país ha donat mantes oportunitats i que no ens ha recompensat amb una sola idea que valgui la pena), no només fracassaria en aquest passat intent, sinó que mai més no podria tornar a concórrer a uns comicis . Ja veus que tenia raó, Víctor. La victòria de Laporta no és només un indicador que el soci del Barça torna a apostar per la fantasia i l’esperit guanyador. És sobretot una bufetada contra part de l’ establishment periodístic de Barcelon a, una caterva de plomaires esportius profundament indocumentats que ja escopien la mateixa bilis contra Cruyff i Guardiola. Quan hom es dedica a viure a l’ombra de gent funesta com Joanjo Pallàs, Emilio Pérez de Rozas o Danae Boronat (que ahir mateix declarava que al Barça femení “hi ha molta feina a fer”, com si les Champions i les Pilotes d’Or li haguessin caigut del cel); quan algú, en definitiva, es deixa guiar per savis de la pàtria com Màrius Carol (autor de la frase “Hansi Flick era un senyor que no tenia feina”) o Ernest Folch (autor de la frase “tinc la impressió que hem fitxat un entrenador de gimnàstica amb un pito ”), fill meu, on coi creus que pots arribar a parar? El problema, insisteixo fins a la nàusea, no és el pobre Víctor Font; el càncer del Barça i del nostre país es troba al seu sotabosc inert Ja sé que ara cal focalitzar-se en el present i fer tot el possible perquè el projecte guanyador del Barça tingui continuïtat. Però també sabeu que jo soc nascut per parlar-vos d’un futur que sovint creieu massa llunyà; perquè d’aquí a cinc anys, no en tingueu cap dubte, tota aquesta gentola tornarà a emprar la seva —cada vegada més escassa— influència per tornar a dur el Barça al terreny de la nul·la ambició . Els sospitosos seran els de sempre; n'he citat alguns noms, però caldria recordar també el paperot que el diari ARA ha fet en aquests darrers comicis, ajudat també pels locutors perpètuament rondinaires de Catalunya Ràdio , i aquests nanos de Ràdio Barcelona (ja sé que ara es diu Ser Catalunya, però a mi els noms federalistes dels sociates no em plauen gaire), que no pararan de cardar enlaire la reputació del nostre club fins que, mercès a l’afició del Madrit , els donin un Pulitzer. No m’estranya que en Jan, acabada la votació, es regalés una mica de ballaruga contra tot aquest sindicat de la frustració, l’enveja mal païda i les ànsies de tornar al Barça provincial de José Luis Núñez. No em sembla fora de lloc que el president dediqués alguna botifarra a una sèrie de periodistes que li critiquen algunes amistats i col·laboradors íntims, mentre ells mateixos serien incapaços de piular contra els amos dels seus diaris, la majoria d’ells apologetes del 155 i d’un escassament dissimulat franquisme . Voleu parlar d’amiguets perillosos, estimats col·legues? Doncs comenceu per Don Javier , pel Fernandito Rodés o pel Cebrián ... A veure quines informacions sou capaços d’oferir-nos! El problema, insisteixo fins a la nàusea, no és el pobre Víctor Font; el càncer del Barça i del nostre país es troba al seu sotabosc inert . Celebro que els consocis els hagin volgut ben lluny del Barça. Així doncs, tothom al lloro , perquè el mal té una gran traça per continuar amb vida , i tot aquest comitè de males peces continuarà respirant d’aquí a un lustre! El temps, ai las, passa molt ràpid i la memòria s’esvaeix com una besada. Espero que, a diferència de la seva primera era, i a banda d’omplir-nos la caixa amb més trofeus, el president ens regali un bon successor , perquè tornaran els altres Víctor Font, amb les mateixes ganes de prendre’ns la festa. I l’alegria, com ha quedat ben clar, és el nostre millor patrimoni.