Tot és molt incipient encara, però es comença a notar un progressiu abandonament de la travessia del desert espiritual provocada pel règim del 155 . No cal fer-se gaires il·lusions ni inaugurar un entusiasme precipitat, però els senyals són prou evidents i és del tot impossible que siguin testimonials, simples excepcions, rareses del paisatge. Crec que podem identificar aquests símptomes (insisteixo, encara molt verds) en esdeveniments dels últims mesos, o fins i tot setmanes, que engloben l’àmbit de la política, de la cultura i de l’esport . Per tornar a néixer cal abans haver-se mort, com apunten les pròximes dates pasquals, i diria que, en aquests àmbits, ja es noten de manera clara puntades de peu dins del taüt . Un nou ventre que és nou i no tan nou: parlem de rèpliques actualitzades, noves versions millorades, fins i tot possibles substitucions, però amb arrel ja coneguda i identificable, que indiquen, en tot cas, que l’hivern comença a fer marxa enrere i la natura no té cap altre remei que obrir-se pas. La manera com s’obriria pas, no podíem pas endevinar-la. Quines coses se salvarien del passat, tampoc. Però sí que era qüestió de temps que l’ànima del país es materialitzés amb una nova esplendor i en contraposició clara a la mediocritat asfixiant, perversament “pacificadora”, que ha provat d’envair-lo . No era una cosa evitable: era qüestió de temps. Però quan la primavera per fi sembla treure el cap, va bé observar quina forma agafa aquesta vegada. En política, allò que era il·lús era esperar que un conflicte mal “resolt”, o mal provat d’enterrar (en tot cas, apartat i ignorat de manera humiliant), no derivés en un canvi de la societat vers posicions més rotundes, més inflexibles . Això té una part tòxica i una part positiva: la tòxica és el perill de confusió entre l’independentisme o el nacionalisme amb la intolerància , amb la queixa maniacodepressiva i infèrtil, amb el racisme o amb la renúncia a la pluralitat social, la qual cosa ens posaria automàticament l’etiqueta de demagogs o de ressentits sense ànima. En canvi, tot el ressentiment existent (que és justificat, d’altra banda) pot tenir una traducció positiva: pot traduir-se en càstig cap al conformisme polític o cap a la passivitat contemplativa dels partits (sigui vers les polítiques d'immigració o vers les que a mi m’interessen més, que són les polítiques d’emancipació nacional). A les xarxes, ja s’han organitzat comptes de denúncia d’algunes pràctiques de subvenció pública, així com ja hem constatat el poder d’una piulada per corregir les inèrcies intolerables . No tot està podrit, però hi ha massa coses podrides en institucions, mitjans de comunicació o empreses diverses. I observem com la por, com diu aquell, canvia progressivament de lloc: compte amb discriminar els clients catalanoparlants, compte amb fer una obra de teatre catalanòfoba (i pagada amb mitjans públics) i compte amb adjudicar a dit el que són simples solucions vitals. Però compte, també, amb arribar a les eleccions sense tenir absolutament res a dir. I, especialment, sense res a dir sobre el gran tema, que és encara el conflicte nacional. No, no s’ha acabat ni de bon tros . És arreu dels problemes amb Rodalies, habitatge, serveis, diners, dinamisme, infraestructures, llengua o sobirania. Perquè el 155, i l’esperit “negociador” que l’ha seguit, no ha sabut arribar enlloc. “Quimera”, en deien de la independència; doncs bé, han tingut nou anys per demostrar que hi havia alternativa. No n’hi ha . O, com a mínim, no hi ha cap altra sortida que buscar les figures capaces d’agafar de nou les regnes i dir: “per on anàvem?”. Ara ja no va de laments sobre el mal infligit, o de la humiliació (certament excessiva) rebuda: ara va de tornar-s’hi, i de tornar-hi En cultura, que va abans que la política, Rebassa. Carles Rebassa . Prometedor Prometeu i prometedor Sant Jordi. L’últim cop que el vaig veure va ser el 2019: ell guanyava el premi Carles Riba de poesia, jo guanyava el premi que ell acaba d’assolir, i aleshores ja s’endevinava que el discurs ja havia passat de les mans dels càrrecs polítics a les dels protagonistes culturals. Era una mena de delegació, de salvament dels mots, dels mobles, del fil. “Parleu vosaltres, que aquí estem cansats o morts de por”. Tot es pot comprendre, però la factura ha estat massa elevada. Ara en Carles acaba de llençar una traca molt més contundent que les que vam llençar aleshores , amb el dol ja superat i amb el cop de puny ja efectuat definitivament damunt la taula. No crec que es tracti d’un acte simplement heroic o gaire solitari: crec, i aquesta és la tesi que vull expressar, que el cop de puny damunt la taula ja s’ha generalitzat . I quan es generalitza, i s’escampa, convé començar a cordar-se el cinturó. Perquè ara ja no va de laments sobre el mal infligit, o de la humiliació (certament excessiva) rebuda: ara va de tornar-s’hi, i de tornar-hi . “Oh, és que els partits...”. No passa res. Tornar-hi vol dir que el xup-xup atmosfèric faci que els partits hagin d’escollir entre espavilar o morir-se. Com ja va passar aleshores. I, en esport, Laporta . Quan dic esport vull dir política, és clar, de la mateixa manera que quan dic cultura vull dir política (que per alguna cosa, en aquest país, quan clausuren un club de futbol també clausuren la seu d’un orfeó). Laporta ha estat portador del gran elefant dins l’habitació durant tota la campanya, futbol a banda: què hem de fer amb Catalunya. S’hi ha mullat massa gent (mitjans, periodistes, polítics) com perquè aquest no sigui el tema. I el tema pot abordar-se des de la “gestió” o des del sentit profund de les coses. Talment com amb la Generalitat, provar de vendre pura gestió no funciona per simple ofec institucional, financer i infraestructural del país. Gestionar què, amor meu? Un tracte colonial no es pot provar d’ordenar, o de dissimular, sota la gestió i l’aura de pretesa seriositat . S’ha intentat durant nou anys amagar el cap sota l’ala, però el joc ja no dona més de si: perquè és que ja ni tan sols funciona en termes de pura gestió , resultats, d’Excel, de PowerPoint. Ja ni tan sols “convé”, en termes de càlcul: si el procés diuen que va ser un “desastre”, això d’ara encara ho suposarà més per a alguns. A la llarga, amb Catalunya només funciona creure en alguna cosa. “If you don't stand for something, you will fall for anything” , que deia Hamilton: tenir una idea del país, i mantenir-s’hi fins a guanyar. No sempre amb la mateixa intensitat o de la mateixa manera, l’hivern passa per a tothom i les coses no van sempre com un vol, però sí que cal saber intuir quan s’acosta la primavera. Crec que està molt verda, encara, però els senyals ja no són tímids . De vegades, a més, es desborda amb rapidesa: tanques els ulls, els tornes a obrir i ja és massa tard per no veure-la.