Aquests darrers dies han passat dues coses íntimament entrellaçades: ens va deixar el filòsof Jürgen Habermas i ha nascut, mort, renascut i tornat a morir, en poques hores (ignoro si, quan el lector llegeixi aquestes línies, haurà tornat a renéixer), el Menjòmetre, una base de dades digital creada, segons diuen, amb IA que permetia (o permet) consultar les ajudes o subvencions públiques que qualsevol ciutadà o entitat ha rebut de les institucions catalanes . Si l’emmirallo amb Habermas és perquè el que proposava el seu pensament i el que pretén fer el Menjòmetre es mouen en el mateix espai: el de la comunicació i debats públics en una societat democràtica. A Habermas li interessaven especialment les distorsions externes (incloses les ideològiques, però no només) que, sistemàticament, poden desfigurar i debilitar, en els debats, la seva potencialitat crítica i emancipadora. El mateix Jürgen admetia, és clar, que aquesta racionalitat és sempre un ideal a cercar i mai assolit del tot. La pregunta és, així doncs, clara: està contribuint, el Menjòmetre, a millorar la qualitat democràtica dels nostres debats públics o, per contra, s’erigeix, ell mateix, en un factor de distorsió? Està contribuint, el Menjòmetre, a millorar la qualitat democràtica dels nostres debats públics o, per contra, s’erigeix, ell mateix, en un factor de distorsió? Segons Habermas, l’escenari ideal del debat democràtic seria aquell lliure de dominació, en què tots els participants tinguin possibilitats simètriques per expressar-se. Per tant, esdevenint-se, el debat, a X (on regna la tirania dels algorismes) i havent estat cancel·lat ja dues vegades el compte del Menjòmetre, podríem dir que, més que un factor de distorsió, n’és una víctima. La paradoxa és, però, clara: com més el cancel·len —i atesa la relativa facilitat amb què hom reneix digitalment, avui dia, en un altre lloc—, més augmenta l’interès de la gent envers l’eina. A més, un pot ser alhora víctima i botxí. Així doncs, hem de continuar l’anàlisi. Poc després d’eixir al món, el Menjòmetre va ser titllat, és clar, d’extrema dreta ( avui dia, si no et titllen ipso facto d’extrema dreta, no ets ningú, certament ; és l’indici més nítid que has fet quelcom malament). Ho és, d’extrema dreta? He llegit un article d’una investigadora de la UPF (Cristina Garde-Cano) que així ho sosté. Ens diu que "la transparència no necessita messies digitals, sinó organitzacions i eines que assumeixin que cap narrador és neutral". Ni el mateix Habermas ho hauria exposat millor. El dubte que roman és si l’autora de l’article (escrit en un to acadèmic aparentment asèptic i neutral) s’ho aplica a ella mateixa, això. S’ha sabut després (no sé si és una fake new ) que ella mateixa o alguna entitat per a la qual ha treballat ha estat destinatària d’ajudes o subvencions: qui estigui lliure de subvencions que tiri la primera pedra! Ho està, de lliure, l’autor d’aquest article? Fa molta mandra haver de recordar que el fet que una eina informi sobre dades ja públiques no és redundant : la gent no entra als diaris oficials cada matí a mirar a qui es concedeixen les ajudes i subvencions. El que fa és desbloquejar el mòbil i fixar la mirada a la pantalla. Un hàbit patològic, molt probablement, però el més estès en els nostres dies. És en l’ scroll de les apps on, més lluny o més a prop de la comunicació ideal que tant anhelava Habermas, es produeix, avui, el debat públic . També fa molta mandra haver de recordar que el fet que una eina com el Menjòmetre s’envolti d’una flaire de crítica política no implica que es crucifiquin totes i cadascuna de les ajudes i subvencions donades. Per exemple, les destinades a residències o a potenciar la cultura catalana (deu ser d’extrema dreta, també, però demanar que les institucions catalanes promoguin la cultura catalana més que no pas l’espanyola sembla, a priori, relativament raonable o racional). Amb totes les seves mancances, en faig una valoració positiva, del Menjòmetre. És cert que alimenta la cultura de l'assenyalament i de la polarització (qui o què pot deixar de fer-ho, avui, això?) i que pot generar situacions incòmodes. Però, ben mirat, no és raonable que tothom qui hagi rebut diners públics es vegi molestat a donar alguna explicació? Acabaré amb dues reflexions: en el Renaixement, l’home va passar a ser la mesura de totes les coses; al segle XXI, a Catalunya, ho és Rodalies : el que han fet els polítics —per acció o omissió— des de la mort del dictador amb la xarxa viària catalana, no té perdó de Déu (tinc tot el respecte i admiració per l'estoïcisme i pacifisme amb què els usuraris afronten cada dia la violència logística i moral que se’ls infligeix). Com que Rodalies és la mesura de totes les coses, també ho és de la valoració que hàgim de fer sobre cada cèntim d’euro públic que es destini a ajudes i subvencions . Stravinsky, en una visita a Catalunya, l’any 1924, meravellat amb la música de Juli Garreta, va etzibar el ja famós "Més Garreta!". Jo etzibo, avui, "Més Menjòmetre!".