La Nit de les Lletres Catalanes em va fer pensar força coses. En el sistema de premis literaris , per variar; en el paper d’Òmnium Cultural durant el procés i el postprocés ; en el discurs d’en Carles Rebassa recollint un premi on el va recollir. Però, sobretot, em va fer pensar en l’estat de la llengua , i en com les organitzacions i els partits que haurien de vetllar per la seva salut, en realitat despleguen un miratge de protesta que impedeix entomar frontalment –i, sobretot, políticament– la qüestió. Hi va haver arbres, i llumetes, i paraules abrandades, i vestits amb transparències. Hi va haver molta gent, i la nit es va convertir una cosa romàntica, amb aquell punt de carrincloneria tan nostrat. El problema és que aquesta escenificació triomfant i la lluita en abstracte que hi ha al darrere són profundament contraproduents, perquè no permeten anar a l’arrel de la qüestió . El català no retrocedeix per causes autosuggestionades, ni inventades, ni imaginàries. El català no retrocedeix per factors desconeguts o que costin d’anomenar. El català retrocedeix perquè és una llengua minoritzada pel castellà, perquè l’Estat espanyol promou un procés d’assimilació lingüística i cultural que funciona com una piconadora, perquè la catalanofòbia sempre surt gratuïta , perquè el braç estrictament polític de l’espanyolisme escampa diàriament un discurs que ens desarma individualment i col·lectiva i perquè durant dècades, aquells a qui políticament identificàvem com a garants de la llengua a casa nostra, per covardia o per deixadesa, se’n van desentendre . Una lluita per la llengua despolititzada —també al món de la literatura i de la cultura— és una lluita política que neix morta, perquè s’encarrega tota sola de negar-se la possibilitat de buscar i trobar responsabilitats. És una lluita que eximeix l’Estat espanyol i que cancel·la les lliçons dels anys de procés. És una lluita que es pensa que lluita mentre posa una catifa vermella al president Illa dos dies després que el PSC votés en contra d’exigir el B2 al personal dels hospitals , perquè ens entenguem. Tot plegat sembla pensat perquè, quan la situació de la llengua arribi a un punt de no retorn —si és que ja no hi som—, tots els actors implicats puguin dir que van fer tot allò que hi podien fer Procurant no anomenar contra qui és que lluita el català, redimim l’antagonista . La inconcreció i la despolitització és el mètode que organitzacions i partits a Catalunya han trobat per posicionar-se al costat dels qui diuen ser a favor del català sense haver d’assenyalar qui són els que hi estan en contra. És la fórmula que articula el darrer Pacte Nacional per la Llengua , de fet: abocar calés, però estalviar-se parlar de sancions o mesures legals . És la fórmula del PSC, en definitiva: treure’s de la màniga un comissionat per la llengua catalana a Barcelona mentre Jaume Collboni anuncia beques formosíssimes per a la literatura en castellà . Una lluita en positiu sense negatiu, un producte d’autoconsum que, a banda d’ eximir la llengua a favor de la qual el català perd espais , també eximeix la classe política que s’hi abona. La realitat és que tot plegat sembla pensat perquè, quan la situació de la llengua arribi a un punt de no retorn —si és que ja no hi som—, tots els actors implicats puguin dir que van fer tot allò que hi podien fer , per tal que l’extinció de la llengua sigui acceptada com un procés natural, com un fenomen inevitable. El nacionalisme espanyol fa servir l’argument que l’independentisme i la politització de la llengua són els causants del retrocés del català perquè són conscients que, en realitat, en són l’antídot. De fet, una de les mancances del moviment independentista de què ara paguem el preu va ser l’absència de nacionalisme rere moltes de les seves consignes i, per tant, l’absència de discurs polític sobre la llengua que fa de pal de paller de la nació. No es va fer aleshores i no es fa ara perquè la llengua és on s’expressa de manera més descarnada el conflicte amb l’Estat espanyol , i perquè la quotidianitat del catalanoparlant al seu país, amb mirada política, és la via més ràpida de radicalització. Polititzar la lluita per la llengua tindria, efectivament, unes conseqüències polítiques de què molts dels qui eren asseguts a la Gran Nit de les Lletres Catalanes no volen pagar el preu . Tampoc no volen pagar el preu de no jugar al miratge de la lluita i de l’autoengany que han bastit; per això inverteixen en focs artificials i gales pomposes mentre el vaixell se’ns enfonsa . S’han hagut d’empescar la Gran Nit de les Lletres Catalanes perquè no se’ls pugui fiscalitzar mentre la llengua se’ns va fent petita.