Arreu del món, abans del foc de la política hi ha l’espurna intel·lectual . Sempre, abans dels canvis polítics, un o més intel·lectuals són capaços de llegir bé la realitat i dibuixar un horitzó possible i diferent. Són persones que viuen una mica al marge del tràfec quotidià, ben connectades amb la societat i amb l’orella ben parada a les converses a peu de carrer. Són persones amb idees clares i amb una bona capacitat d’anàlisi, que no tenen por d’admetre errors i corregir-los, si convé. Són persones que llegeixen bé el passat, interpreten bé el present, anticipen allò que vindrà i visualitzen un futur desitjable . Alguns fins i tot tracen un camí per arribar-hi. Alguns tenen idees bones i d’altres no tan bones, però totes tenen una solidesa de pensament. Per això hi ha intel·lectuals que van des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra. Cal remarcar que els millors també acostumen a tenir una fina ironia i un bon sentit de l’humor, i defugen el sectarisme i la consigna com un gat defuig l’aigua. La robustesa democràtica d’un país es pot mesurar per la força i el potencial dels seus intel·lectuals . Hi ha països que excel·leixen, en això. Anglaterra n’és un i Itàlia també. No cal ser un gran país per tenir bons intel·lectuals. Hi va haver un temps, a Catalunya, en el qual un bon grapat d’intel·lectuals marcaven el camí i el desbrossaven per tal que el recorreguessin, després, els polítics i els partits, i convertissin en fets allò que ells havien pensat. N’hi va haver durant el franquisme i n’hi va haver després. Molts d’ells van tenir un impacte en la meva manera de pensar i d’entendre el país. En podria citar uns quants, però en diré només tres que, per a mi, van esdevenir referents: Joan B. Culla, Salvador Cardús i Vicenç Villatoro . El primer ens va deixar l’any 2023 i els altres dos continuen essent fars en moments de desconcert i d’incertesa. Al voltant de tots aquests intel·lectuals naixien plataformes de pensament, punts de trobada, taules de debat i revistes més o menys exitoses. Publicaven llibres de pensament i els presentaven amb gran èxit de públic. Els mitjans de comunicació els oferien pàgines de paper i minuts de ràdio i televisió. Se’ls entrevistava sovint, també. Tots els partits catalans tenien, al seu voltant, referents intel·lectuals dels quals es nodrien. Se’ls consultava i se’ls preguntava quin era el seu punt de vista sobre un afer concret . Alguns intel·lectuals alimentaven més d’un partit, perquè eren referents del sobiranisme, del federalisme, del centralisme o del socialisme, en sentit ampli. D'altres eren més orgànics. Hi havia de tot, en la galàxia intel·lectual catalana. De fet, com a la galàxia, hi havia intel·lectuals difícilment ubicables, que solcaven l’espai com un cometa. Alguns eren fugaços; d’altres, més estables. El país és capaç, com sempre ha fet, de generar nous intel·lectuals. Això no em preocupa gens. M’amoïna, això sí, la seva desconnexió de la política Bona part d’aquest món ha desaparegut . O s’ha modificat tan substancialment que crec que s’han trencat la majoria dels ponts entre la intel·lectualitat i la política. La desconnexió de la política amb la societat també ha afectat els intel·lectuals. Per això la política s’ha empobrit, s’ha aprimat intel·lectualment i s’ha degradat. Algú dirà que, avui, no hi ha intel·lectuals nous i que el país encara viu dels que ja n’eren fa una o dues dècades. No crec que sigui així. Hi ha joves professors, historiadors, economistes, filòsofs, periodistes o escriptors que pensen, que tenen bones idees i que les exposen molt bé . El país és capaç, com sempre ha fet, de generar nous intel·lectuals. Això no em preocupa gens. M’amoïna, això sí, la seva desconnexió de la política; o potser és la desconnexió de la política envers els intel·lectuals. L’ordre dels factors no altera el producte, en aquest cas, però la situació no és gens positiva, perquè condemna la política catalana a viure al dia, sense projectes de llarg abast, sense horitzons nacionals, sense pensar en gran . La fa més permeable al desànim i la crispació. També la desconnecta dels grans corrents de fons del pensament europeu. Fora bo que aquests vincles es tornessin a crear i a enfortir. Fora bo que els dirigents polítics tornin a cridar els intel·lectuals, a llegir-los i a escoltar-los , encara que en discrepin. De tot se’n pot treure alguna lliçó i alguna bona idea. Un bon intel·lectual assenyala un problema i hi dibuixa una solució i, per tant, rere cada article, manifest o conferència hi ha una crida a l’acció que espera ser recollida per algú i convertida en un programa polític. Algú creu que Donald Trump seria president sense la feina intel·lectual prèvia de la dreta radical? Algú pensa que el procés sobiranista català s’hauria dut a terme sense el corpus ideològic dels intel·lectuals independentistes? Algú creu que l’espai situat a l’esquerra del PSOE (Podemos, Sumar, etc.) existiria sense el treball incansable dels professors postcomunistes de la Complutense? Algú dubta que la falta de projecte per a Barcelona (polític, cultural, social, nacional…) no té cap relació amb el fet que no hi ha ningú, avui, pensant en la Barcelona de demà? Per cert, un avís final: és important que cadascú faci el seu paper. No hi ha res més ineficaç que un polític fent d’intel·lectual i un intel·lectual fent de polític . Quan algú vol tenir els dos barrets, ni és un bon polític ni és un bon intel·lectual, i normalment acaba accidentat en algun revolt de la vida pública.