El teatre de Milo Rau és gairebé sempre una dramatització de la realitat, tot sovint sobre fets reals, de la qual es desprèn una mirada política sobre la societat. Ho era aquell Hate radio , sobre el genocidi a Ruanda. Ho era Five easy pieces , sobre el criminal belga Marc Dutroux que raptava i matava infants. Ho era Familie , sobre el suïcidi inexplicat dels quatres membres d’una família a Calais. Ho era La reprise, Histoire(s) du théâtre , reconstrucció de l’assassinat homòfob del jove Ishane Jarfi. I ho és aquest Medea’s Kinderen (Els nens de Medea) que escenifica l’horror de l’assassinat de cinc infants a mans de la seva mare a Bèlgica i que s’emmiralla en la tragèdia d’Eurípides. Històries terribles que Rau tracta des d’un cert distanciament documental però sense escatimar una violència explícita molt allunyada del teatre grec clàssic.