Com en una cançó popular, al cinema del director francès Robert Guédiguian hi ha notes que es repeteixen. Aquesta repetició provoca que la majoria de les seves pel·lícules siguin escassament sorprenents, però també que el seu públic habitual trobi un cert plaer en el reconeixement d'una melodia que es pot taral·lejar gairebé sense voler. Mi querida ladrona , un petit relat de posada en escena naturalista que es nega, joiosament, a jutjar els seus molt imperfectes personatges, funciona com a síntesi de l'obra prèvia de Guédiguian, alhora que com a comentari crepuscular. En ella trobem el barri popular de l’Estaque, a Marsella, on s'ha rodat la major part de la filmografia del director. I hi trobem, sobretot, els rostres i cossos envellits, però encara lluminosos, del trio d'actors que l'han acompanyat al llarg de gairebé tres dècades: Ariane Ascaride, Gérard Meylan i Jean-Pierre Darroussin. La intrigant anècdota narrativa que inicia el film (Ascaride és Maria, una humil cuidadora de gent gran que fa petits furts per pagar les classes de piano del seu net) perd pes, lamentablement, en entrar en escena un romanç adúlter entre dos personatges joves. Malgrat aquest desviament no desitjat, és difícil no emocionar-se amb les interaccions entre els tres intèrprets principals, que semblen encarnar versions malenconioses i madures, tot i que encara no del tot derrotades, dels seus personatges en pel·lícules com Marius i Jeannette o Marie-Jo i els seus dos amors .