Quan érem petits, anàvem a buscar pa d’àngel en un convent de monges de clausura, el de les Beates. Hi deixaves la voluntat o pagaves un preu irrisori, i te’l donaven a través d’un torn, el tambor giratori de l’entrada que elles feien rodar. Després, el podies comprar a la Llibreria Geli, aquell espai mític de Girona on tant podies adquirir Madame Bovary (per dir un llibre pujat de to) o El manifest comunista (per dir-ne un de ben poc eclesial), com formes sense consagrar. De fet, les bosses que t’emportaves a casa no eren, és clar, el cos de Crist i ni tan sols eren rodones. Et venien els retalls del pa àzim (sense llevat, només amb farina i aigua) que sobraven en el procés d’elaboració. Encara que vostès no siguin de missa o que no hagin anat mai a combregar, és molt probable que alguna vegada a la vida hagin tastat la làmina prima a què em refereixo. Per exemple, si han menjat torrons durs, d’aquells que abans es deien d’Alacant, o aquells deliciosos torrons rodons d’avellanes d’Agramunt. El pa d’àngel és la capa que els protegeix. Seguir leyendo... .