Un altre cercle que es tanca, una altra tessel·la que es desprén del mosaic, un paisatge més i més desolat: l’arquitecte Efigenio Giménez García (Jacarilla 1947 - Alacant 2025) va morir el proppassat 30 de juny. Fou una bona persona, un bon amic i un bon arquitecte. A la nostra Guía de Arquitectura de la provincia de Alicante (2000), promoguda per la Junta de Govern del Col·legi d’Arquitectes d’Alacant i l’Institut Juan Gil-Albert, vam consignar una vintena d’edificis projectats i dirigits per ell (tot sol o amb Javier Gironella, el seu soci perpetu, però també amb Pepe Blanco, Chelo Argüelles, Martínez Millieri, Miguel Martín, Rafa Payá i d’altres arquitectes): cases de la cultura, poliesportius, piscines, mercats, edificis d’habitatges, teatres, centres ocupacionals, espais públics, residències per a persones majors, centres de salut... ideats per ells es troben repartits arreu la geografia provincial (Albatera, Alacant, Almoradí, Benejússer, Biar, Bigastre, Castalla, Elda, Elx, Oriola, Petrer, Rojals, Sant Vicent del Raspeig). Va seguir treballant d’arquitecte fins al final, per la qual cosa el corpus de la seua arquitectura d’interés pot assolir més de cinquanta obres. A la Universitat d’Alacant fou professor de Composició Arquitectònica. Formava part d’una generació que visqué de ple el final del franquisme i els anys de la transició: arquitectes educats a València mirant a Barcelona i a Milà que aportaren una mirada internacional, culta i cosmopolita a la pràctica urbanística i arquitectònica a l’Estat espanyol. A ell i al seu company d’estudi Javier Gironella els perjudicà una modèstia excessiva, quasi meninfotista, que els portà, malgrat el valor elevadíssim de la seua arquitectura, a no voler eixir en revistes ni en publicacions especialitzades. L’any 2005 érem a Moscou amb Maria Elena Albajar Molera, Miguel Martín Velasco, Pilar Martín de Castro i d’altres amics. L’home més vell era el fill de l’arquitecte constructivista Konstantín Melnikov (1890-1974), que ens va rebre a la casa familiar moscovita i que ens deixà visitar l’edifici: fou un moment memorable per a nosaltres. «Sit tibi terra levis», que li siga lleu el pes de la terra.