Cinema Paradiso (1988) va fixar en l’imaginari popular una certa manera d’homenatjar l’amor al cinema i l’experiència de veure’l projectat en una sala fosca, però hi ha altres maneres de filmar la cinefília. En lloc de lacrimògena i desmesuradament nostàlgica, podria ser emocionant i sensible, un homenatge que arribés al cor sense renunciar a l’ambició intel·lectual i l’atreviment narratiu. Que explotés les possibilitats del cinema com a llenguatge, i no només els recursos del melodrama sentimental. Una pel·lícula, en resum, que fos més com Cinéfilos , d’Arnaud Desplechin, que estrena la plataforma Filmin aquest divendres, una preciosa carta d’amor al cinema que hibrida amb naturalitat les formes de l’assaig fílmic, l’autoficció i el documental d’autor.