Des del segle XIX Catalunya ha optat per articular-se mitjançant un model territorial que ha oscil·lat entre el particularisme, el federalisme i l’independentisme. Els dos primers connectats amb Madrid; i el darrer, per raons òbvies, de caràcter unilateral. El pòsit d’aquests tres enfocaments i les respostes corresponents són el que, en part, ha donat forma a l’entramat institucional espanyol. Grosso modo , la segona part del segle XX i el primer quart del XXI podem convenir que Catalunya ha complert sobradament les funcions modernitzadores i, sobretot, democratitzadores, amb el capteniment de grans homes i dones, ja fos des del carrer, les fàbriques o les institucions. Ara bé, davant del panorama polític local i internacional resulta legítim preguntar-se si és un paper esgotat o si, tal com sovint sosté el president Illa, Catalunya encara té molt a aportar al conjunt d’Espanya.