Si fa una dècada, l’Onze de Setembre previ a les eleccions anomenades plebiscitàries, haguessin explicat als líders del Procés com acabaria la pel·lícula que tot just començaven a protagonitzar, probablement s’haurien pensat dues vegades si encetar aquell full de ruta. No sabrem mai si, en cas que la màquina del temps els hagués permès veure la Catalunya del 2025, haurien pres les mateixes decisions que van marcar el 16, el 17, el 18, el 19... La realitat del Principat, deu anys després, és ben diferent de la que es perfilava fa una dècada: la majoria absoluta independentista que Junts pel Sí i la CUP van acariciar en aquelles eleccions del 27 de setembre del 2015 no té res a veure amb la composició de la cambra catalana actual. Ara no hi ha majoria sobiranista al Parlament i fa un any del govern de Salvador Illa, que ha tret el PSC de les seves hores més baixes per ocupar el poder a les principals institucions del país, des del Palau de la Generalitat –per primer cop en solitari– fins a l’Ajuntament de Barcelona. Queda lluny el que va deixar anar Gabriel Rufián a Madrid (“en divuit mesos deixaré el meu escó” per tornar a la República Catalana) ara que Junts i Esquerra tenen la clau de la governabilitat a Espanya. És més: ara que els dos principals partits independentistes s’han convertit en un nou motor de reforma de l’Estat de la mà del PSOE i Sumar. Un marc de joc polític que s’assembla molt més als primers anys de peix al cove de Jordi Pujol que a l’intent de reformar l’Estatut de Pasqual Maragall i al que va venir després.