Lluny queden les Diades de les manifestacions independentistes massives, aquelles que acabaven marcant el curs polític i generant un punt d'inflexió en el paradigma català i també estatal. Catalunya s'ha situat des de fa almenys un any i mig –quan l'independentisme va perdre el govern de la Generalitat després de les eleccions del 12-M– en el post-Procés i la Diada d'aquest any ho certifica. Ara bé, tot i que és cert que la mobilització d'aquest Onze de Setembre ha tingut encara menys participació –unes 41.500 persones entre Barcelona, Girona i Tortosa– que fa un any –70.000 a tot Catalunya–, els carrers continuen omplint-se d'incondicionals que evidencien que el moviment no ha desaparegut. No té el poder institucional que ostentava fins fa un any, amb la Generalitat com a màxim exponent, però els partits independentistes continuen condicionant les legislatures catalana i estatal. De fet, en tenen la clau. I com passava abans del 2010, quan el Procés tot just arrencava, ara ja no marca l'agenda política el camí cap a un estat propi, sinó qüestions del dia a dia però que també vertebren una nació. El català n'és l'exemple més clar i s'ha convertit en punta de llança aquesta Diada.