Vaig sortir al carrer per acompanyar la meva filla en la seva tornada a l’escola i a l’obrir el portal ens vam trobar un adult que caminava marxa enrere, tranquil·lament. De tant en tant girava el cap per assegurar-se de no xocar. No em va semblar que es desplacés així només per cridar l’atenció, o guanyar una aposta, o fer el ximple a seques. La naturalitat amb què lliscava et feia dubtar, tot i que no sabessis de què, potser que conegués una altra manera de traslladar-se d’un punt a un altre (¿potser cap endavant?). Tenia uns trenta anys, era alt i bastant guapo, tot i que en aquests detalls secundaris vaig caure a posteriori, quan ja estava de tornada a casa però no me’l treia del cap. De fet, quan no era res més que una imatge clavada en la meva ment, també vaig advertir que portava bigoti, un tatuatge sota l’orella i sandàlies de sivella. En el moment, no obstant, només vaig aconseguir atendre el sentit curiós de la seva marxa. Seguir leyendo... .