Llegia en un –com sempre– cuidadíssim text de Sílvia Rosés a l'ARA que Giorgio Armani portava anys fora de "l'huracà creatiu". Així era. I vist el que se sol veure des de fa un temps, encara sort. La de Rosés era una forma bonica de dir que la firma milanesa no es convertia en tendència dia sí dia també per produir astracanades pensades únicament per obtenir atenció social. Ell seguia fent el que sempre havia fet: adaptar l'elegància a l'actualitat amb grans estàndards de qualitat i picades d'ullet a la modernitat, si no a l'avantguarda. Aquesta va ser la seva fórmula des que va fundar la seva marca l'any 1975 amb Sergio Galeotti, el primer gran amor de la seva vida i soci en la gènesi de la firma. De fet, de manera ben poètica, l'última gran adquisició del geni abans de morir va ser la discoteca de Forte dei Marmi on havia conegut Galeotti, mort abans d'hora quan tenia poc més de 40 anys, el 1985, per complicacions derivades de la sida.