Tot i que no ho sembli, el que va passar com una Diada plujosa, avorrida i amb poca afluència va tenir en realitat molta més molla del que sembla. Que s’hagin acabat els dies històrics no vol dir que el que passa no sigui transcendent. El missatge subliminar que contenia la Diada té a veure amb aquesta aparent apatia. Es confirma que Pedro Sánchez ha culminat la seva obra de refredar el procés, que dorm en una gèlida nevera política a l’espera d’un govern Armageddon del PP i Vox. Salvador Illa es reuneix tranquil·lament amb Puigdemont, Sílvia Paneque reivindica el seny, i la societat catalana sembla haver tornat al futur dels anys noranta. Tot té un estrany aire de pujolisme sense Pujol, amb el PSC ocupant còmodament l’espai que tan generosament li ha anat regalant la nova convergència de Junts, que a Catalunya mira de reüll cap a Aliança Catalana i a Madrid a la dreta patronal espanyola, dues aigües pantanoses en les quals és fàcil dessagnar-se. L’independentisme mira de no caure en la hipnosi del PSC, però les xifres d’assistents a la manifestació indiquen el contrari: la societat catalana compra avui qualsevol cosa que estigui als antípodes de la confrontació. Hem arribat a un punt en el qual el desitjable retorn de Puigdemont, que Junts somiava per arribar a l’anhelat momentum, serà celebrat fins i tot pel mateix PSC, però just pel motiu contrari. Seguir leyendo... .