L'economia catalana viu un moment aparentment dolç. Amb un creixement del PIB del 3,6% el 2024, quatre vegades superior al de la zona euro, Catalunya es consolida com a motor de creixement d'Espanya. No obstant això, aquesta bonança conjuntural amaga una realitat més complexa que mereix una reflexió profunda: el problema estructural de la productivitat, pedra angular sobre la qual ha de construir-se qualsevol estratègia de prosperitat sostenible. La paradoxa del creixement sense productivitat ve reflectida en la dada més reveladora de la situació actual, que és que, malgrat el vigorós creixement econòmic, la productivitat total dels factors (PTF) a Catalunya va contribuir negativament (-0,2 punts) al creixement del PIB el 2023. Això significa que el creixement es basa fonamentalment en l'acumulació de factors productius –més treballadors, més capital– i no en millores d'eficiència o innovació, la qual cosa té posteriorment el seu reflex en l'evolució de la renda per càpita. Espanya, en conjunt, ha experimentat una caiguda del 7,3% en la seva PTF entre el 2000 i el 2022, mentre que als Estats Units creixia un 15,5%, Alemanya un 11,8% i França un 12,7% en el mateix període.