La meva mare tenia una veu greu, una mica ronca, gens severa. Això diuen els que la recorden. En la meva memòria no hi ha rastre d’ella. Potser per això tampoc l’escolto en somnis, tot i que res m’agradaria més. Seria capaç de lidiar amb la desil·lusió del despertar, la realitat de la seva prolongada absència, tan freda, glaçadora, com el terra de rajoles que durant la meva infància, a casa dels meus avis, trepitjava mentre buscava a les palpentes l’orinal sota el llit per no haver de sortir a la intempèrie del pati, on era el bany. Seguir leyendo... .