No és la primera vegada que la música llatina (per dir-ho en termes molt genèrics) triomfa més enllà de la comunitat que la sent com a pròpia, com un tret distintiu, potser el que més, de la identitat cultural. El primer que la va saber col·locar en el mercat nord-americà va ser Xavier Cugat, amb una barreja de saviesa musical (que la tenia) i una gran capacitat com a relacions públiques i una innata vocació per l’espectacle, assumint el tòpic tropical com a bandera. En un to més reposat, més acostat a la modernitat, la bossa nova, revestida de jazz, també va trobar un lloc als Estats Units. De la mà de Stan Getz i Charlie Byrd, l’àlbum Jazz Samba, amb temes d’Antônio Carlos Jobim, va guanyar fa 60 anys el Grammy a la millor peça de jazz. I en podríem dir molts més, amb més o menys fidelitat als orígens o amb una adequació dubtosa als gustos musicals majoritaris, des del son i la rumba cubana fins a Shakira o Gloria Estefan, passant, és clar, per l’esclat momentani de la salsa. Em quedo amb un musical concebut pel porto-riqueny Lin-Manuel Miranda (el de Hamilton) que l’any 2008 va guanyar un Tony i que explica la història d’emigrants dominicans al barri de Washington Heights de Nova York. A In the Heights, amb un cert aire del West Side Story de Berstein (una relectura clàssica de la música popular), hi ha una reivindicació de la identitat llatina (com ara un ball de carnaval on s’ajunten totes les nacionalitats del continent), però també la idea de romandre integrats en la fascinació de la gran urbs, a partir de la voluntat individual concentrada en el lema que practica la matriarca del clan: Paciència i fe. Seguir leyendo... .