De petita, m’encantava jugar amb Lego, Playmobil i Pin y Pon. Mentre els meus germans preferien jugar amb cotxes i camions o imaginar batalles, jo gairebé sempre acabava fent el mateix: aixecava cases, edificis d’oficines, hospitals, carrers, places amb arbres i bancs en definitiva, petites ciutats. M’agradava pensar com s’hi podria viure, qui hi entraria, com es mourien les persones per aquells espais inventats. Sense saber-ho, ja estava practicant un exercici que avui continua essent central en la meva feina: concebre l’arquitectura des de l’empatia, posant-me en el lloc de qui l’habitarà, sense renunciar al repte tècnic que implica fer-ho possible. Seguir leyendo... .