Jo no sé on cercar. En temps de buidor absoluta, de desolació de l’enginy o d’absència de la il·luminació, no trob on mirar per saber què veure. A l’hora d’escriure, els llocs comuns fan un pedaç. Els clixés existeixen perquè funcionen. És com un arròs blanc, que umpl; però ni reconforta, ni colpeix, ni commou. La banalitat literària és escriure per escriure. Per omplir o per complir. És buidar-me per buidar-me. I mai resulta una resposta honesta davant cap pregunta. Heus aquí un dels perills de la disbauxa lingüística: si s’escriu és per dir alguna cosa, però no només per això, sinó també per esculpir amb precisió el com.