Ningú mor als museus. No és que estigui prohibit, és que no passa. Cada dia hi ha atropellaments als carrers, infarts als supermercats, caigudes a les escales mecàniques, defuncions als aeroports, en bars, en banys públics, en llits aliens. I, per descomptat, també en hospitals. Però als museus no. Allà, on el temps s’ha quedat quiet per sempre, la mort sembla no trobar la manera d’entrar-hi. Un pot morir davant un televisor, enmig d’una trucada, esperant un ascensor. Pot morir, posem, fent un sofregit d’all i ceba a la cuina. Però no hi ha constància de ningú que hagi mort mirant Las Meninas de Velázquez, ni dessagnat davant el somriure de la Gioconda, ni desplomat sota Els gira-sols de Van Gogh. Als museus hi ha sales dedicades al martiri, a la guerra, al sacrifici, al penjament, a la crucifixió, als cadàvers gloriosos No obstant, el visitant en surt sempre il·lès i fins i tot planxat. El museu és una zona neutral, un territori sense baixes. Seguir leyendo... .