El que resulta més desconcertant i alhora demolidor és la indiferència. O dit amb més claredat, el tantsemfotisme . En altres temps, no gaire llunyans, la confluència de vagues i manifestacions de sectors estratègics, farts de la situació insostenible que pateixen, hauria provocat un cert sacseig polític, tal vegada alguna explicació atribolada, en el millor dels casos, una dimissió. Si més no, l’administració de torn hauria mostrat un neguit considerable i hauria dedicat una mica d’esforç a contenir l’envestida social, no fos cas que la seva incompetència fos massa evident. Però la novetat del moment actual és que, passi el que passi, tot els rellisca, com si tenir el país al límit no fos res més que una contingència qualsevol . Ni a les èpoques convergents, ni a les tripartides, ni les atzaroses del procés, Catalunya no havia patit una presidència i uns consellers tan indiferents al clam social com els actuals. En aquest sentit, Salvador Illa és un alumne avançat de Pedro Sánchez que ha fet del “pixar-se a sobre, i dir que plou” tot un estil de governança. Pot estar al bell mig d’escàndols, sense majoria parlamentària, ni pressupostos, amb el partit trinxat i sense poder guanyar lleis fonamentals, però posa cara de ciment i qui dia passa any empeny. El cas del govern de Salvador Illa segueix el mateix patró semfotista del seu pater familias, amb l’agreujant que Catalunya no té diners, ni sobirania, ni rellevància política, convertida en una trista autonomia rondinaire però domesticada. La xarxa de Rodalies està col·lapsada i altera diàriament la vida de més d’un milió de persones, però la Paneque de torn no considera necessari despentinar-se. La situació a la sanitat catalana ha entrat en una fase de deteriorament tan preocupant que ha obligat els professionals a sortir al carrer per millorar les seves condicions assistencials, però la Pané de torn es posa a xiular. La comunitat educativa està en peu de guerra , desesperada per la situació de deteriorament, sense recursos, amb molts més alumnes que els que poden atendre, ni mestres d’educació especial, ni eines per a la inclusió educativa i sovint amb manca d’estris bàsics, i la Niubó de torn imita els micos de Gibraltar, ni veu, ni parla, ni escolta. I al bell mig de la fallida general, Salvador Illa es planta a l'Escola d'Hivern del PSC a Tarragona i diu que ordenarà Catalunya, que es mou per voluntat transformadora i que, bla, bla, bla, necessitarà deu anys més de govern per deixar-ho tot polit. I la cara de ciment armat somriu a la càmera... No hi ha projecte de país, sinó projecte de poder. Mantenir-se en el poder el màxim de temps que siguin capaços, i fer-ho amb la prepotència dels qui no han de donar explicacions, ni fer concessions El cas de la comunitat educativa és, en aquest sentit, paradigmàtic. Els mestres planten cara a la conselleria perquè literalment no poden més. La conselleria munta una reunió amb els sospitosos habituals —els sindicats amics UGT, CCOO— i perpetra un pacte que té els sants nassos d’anomenar “pacte històric de país”. Un pacte que la immensa majoria de la comunitat docent rebutja amb duresa. El fet que els cocos i els ugetés només siguin el 20% de la plantilla de mestres, i que el sindicat majoritari USTEC hagi estat menystingut per la conselleria, dona la mesura de l’astracanada que ha fet el govern. I quan els mestres surten al carrer en unes manifestacions massives i contundents, i deixen clar el seu enuig, apareix un secretari de no se sap què per dir que “començarà a desplegar l’acord aviat”. L’acord que ningú no vol, que no resol la problemàtica i que és una burla per a tota la comunitat docent. I, tanmateix, tal dia farà un any... Ni hi ha voluntat de consensuar amb els representants majoritaris els acords, ni sensibilitat per atendre les reivindicacions —moltes d’elles urgents— de la comunitat. Trens que no marxen, metges que estan sobresaturats, mestres que no poden més... És a dir, tenim els sectors estratègics per al funcionament d’un país en un dels pitjors moments de la història recent, i això coincideix amb un dels Governs més incompetents i més servils als interessos de Madrid. No hi ha projecte de país (tal vegada perquè no creuen que siguem un país), sinó projecte de poder . Mantenir-se en el poder el màxim de temps que siguin capaços, i fer-ho amb la prepotència dels qui no han de donar explicacions, ni fer concessions. Si Sánchez és capaç de vendre’s com el salvador de la pau al món, mentre és incapaç de gestionar el seu propi país, en Salvador Illa repeteix el càlcul: ven ordre i responsabilitat, mentre té els metges exhausts, els mestres indignats, els trens col·lapsats, els sectors bàsics en fallida... És el temps del trilerisme, el populisme pompós i la vacuïtat retòrica . Molta impostació, i cap substància.