Ja no compartim vida, mos la resumim. Dins la societat del cansament, l'agenda apenes mos dixa temps per a natros. I dir natros és també dir amics. Calendaritzem un cafè, com qui s'apunta una reunió de faena. Repassem los últims aconteixements viscuts. Primer parles tu, després jo. Ui, que tard s'ha fet i fins a la propera. Les vivències són per a viure-les però som a l'època del rendiment i l'exigència . Resumir-mos la rutina no és una experiència, és una nota a peu de pàgina i natros volem la novel·la sencera. Este nou mal de la nostra societat se veu que ja té nom propi i s'ha batejat, per a variar, en anglès. Tres o quatre paraules curtes que no reproduiré aquí perquè començo a estar-ne tipa d'esta invasió lingüística que quan no ve de la Meseta, ve de l'altra banda de l'oceà. Lo cas és que semblem més màquines que humans. Sempre estem ocupades, tenim mil coses a fer i una d'estes mil, amb sort, és quedar amb les amigues. Una trobada que, de vegades i per a aprofitar el temps, fem mentre anem a comprar juntes i així matem dos moixons d'un tir. Li fem un tetris a l'agenda, quedem i mos intercanviem titulars mentre triem productes a la secció de làctics. També és cert que si no mos hi obliguéssem, potser hi hauria persones amb qui ja no tindríem contacte. Com tampoc és menys veritat que hi ha persones amb qui, per molt temps que passe, quan t'hi retrobes és com si t'haguesses vist ahir.  Pot ajudar a separar el gra de la palla i hi ha persones que un dia signifiquen molt i l'altre no tant. D'acord. Tot això és veritat però lo virtual està desbancant lo real i lo real cada vegada és més breu i enunciatiu . Per no parlar del fet que quan quedem presencialment, mirem més la pantalla del mòbil que els ulls de qui tenim davant (un acte d'enorme mala educació). Som menys orgànics i més digitals i esta dinàmica moderna mos atropella. Ja no compartim vida, mos la resumim. Esta Setmana Santa visquem lo temps i construïm intimitat, si no allò d'amics, coneguts i saludats acabarà sent només això últim Piquem per telèfon, des del cotxe, en los deu minuts que van des que dixem la xiqueta a l'entrenament fins que entrem al gimnàs. I això no és viure, ni això és conversar. I em pregunto: posar-te al dia, de què? Si no has tingut temps de viure! Li falten hores al dia o potser mos sobra informació i pressa. Hem d'invertir temps, no pas gastar hores . L'amistat no pot ser tractada com una tasca més dins la jungla diària, quan hauria de ser-ne l'oasi. Si no s'arriba a tot, lo primer que sol caure del pla és la trobada d'amics, ja ho farem més avant. I mentrestant som màquines de treballar que minutem les reserves, fabriquem productes, sous i cansament. Necessitem construir intimitat . Un like no és una mirada. És essencial generar records perquè després se convertisquen en anècdota, i no només fer un repàs de deutes, filles, patriarcat capitalista, familiars que envellixen o sèries de Netflix. Les xarxes socials canvien la manera que tenim d'interactuar entre natros i en alguns aspectes han ajudat molt, sí. Però la proximitat a través de les pantalles és un miratge que, a més, lo dia que no hi ha cobertura desapareix. Los moments compartits fan florir el vincle, la pell, l'energia . Tanmateix, ara mos limitem a contar què ha passat des de l'últim cafè que vam prendre fins ara i passem revista de tot lo que podem, com qui va a fer una transferència al banc. Ara que venen dies festius. Ara que l'agenda es buida i respirarem més lentament, tant de bo trobéssem espai per a fer excursions, sopars, passejos en bicicleta, cafès llargs, sense rellotges ni alarmes. Hem de generar records, no només repassar imputs . La presència física dona sentit al vincle i genera afecció. Tampoc no hauríem de caure en la temptació de només produir selfies pel simple fet de després penjar-los. Comunicar no és compartir. Altrament, correm lo risc de tindre connexió sense convivència. Esta Setmana Santa estiguem a l'aire lliure, compartim temps i desprogramem l'acceleració; si no allò d'amics, coneguts i saludats acabarà sent només això últim.