ElNacional.cat
De la visita del Papa a Madrit (a Barcelona només hi ha vingut a tallar la cinta d’un concessionari nou per regalar-nos els timpans amb quatre frases en català) cal extreure’n dues coses. Primer, el fet d’escollir el mateix indret i aquest moment històric particular; a saber, la ratificació del quilòmetre zero espanyol com la nova capital mundial de la immigració hispanoamericana —regularitzada fa ben poc per obra i gràcia del socialisme—, el qual voldria esdevenir, al seu torn, el nucli d’una nova renaixença de l’imperi colonial. La incorporació de nous ciutadans a la cotització de la seguretat social, a la mà d’obra barata poc qualificada i a les llistes d’espera sanitàries és quelcom que fa trempar l’esquerra. Per altra banda, que Madrid torni a ser el port des d’on Cristòfol Colom salpà mar enllà per ordir el primer intent de globalització de la cultura d’Occident és un regal masturbatori per a conservadors. Però la convergència d’ideologies en l’hiperlideratge del Papa no acaba aquí, puix que, i la cosa té vaticana malícia, Robert Prevost va aprofitar el seu speech al màxim òrgan legislatiu espanyol per recordar a diputats i senadors que “la dignitat precedeix a tota concessió de l’estat, pertany a tot ésser humà pel fet mateix d’existir i no pot quedar subordinada a consensos socials mutables o al vaivé de les majories de cada moment”. Dit en altres paraules, el pontífex va carregar-se els ideals de la il·lustració liberal, segons la qual no hi ha concepte —per primordial que sigui, com ara la vida o la dignitat— que tingui una definició estàtica . Per aquest motiu, els ateus demòcrates considerem la mar de digne i ètic que hom pugui determinar quan posar fi a la seva vida o que una dona fecundada triï no engendrar, si així ho decideixen els nostres representants. Perquè la moral no s’hereta; es crea. La independència continua essent l’única solució per no acabar xuclats en aquesta nova aventura expansionista-global de la marca Espanya Nogensmenys, entenc perfectament que la filosofia dictatorial-talibana del Papa agradi als polítics del bipartidisme espanyol, car qualsevol president d’Espanya o d’aspirant a comandar-la estarà encantat de saber que la dignitat (o qualsevol fonament moral de la política que el lector pugui imaginar) resulta quelcom innat, de caràcter humanista (ecs) i que no ha d’estar sotmès als capricis d’una cambra representativa popular. El món dels tirans, en efecte, és una opció la mar de vàlida, perquè sempre et permetrà afirmar que els valors humans previs a qualsevol legislació, mira quines coses té la vida, coincideixen exactament amb els teus. Però els demòcrates, goso insistir, seguim una via molt millor; entenem la llei com un mirall perfecte de l’ètica comunitària justament per la seva contingència i —en marxista, de Groucho— sabem que si un principi no plau, en podem tenir uns d’altres. Per tot això, que el ple d’un Congreso democràtic (incloent-hi aquells que tenen la barra d’anomenar-se partits aconfessionals) aplaudeixi a cor què vols un discurs que atempta contra els trets bàsics de la democràcia il·lustrada i del pluralisme hauria de fer-nos tremolar. Però Espanya ja fa temps que no té cap mena de problema en xuclar els discursos totalitaris sota l’aparença d’un estat perfectament democràtic. El més divertit d’aquesta performance , tanmateix, és veure com els diputats catalanets se sumen a la pantomima (sense tenir ni puta idea de com els estan robant la cartera, per enèsima vegada) i es dediquen a treure-hi el nas, com la dissortada Míriam Nogueras, masegant el pontífex com una monja presa de fogots i alliçonant-lo sobre la catalanitat de Gaudí. Filletes meves, us pagàvem per fer la independència, no pas perquè feu dels dolentots de la classe com si fóssiu uns nens. Sortosament, i com he comprovat aquest matí vora de casa, a Barcelona la visita papal ha provocat cert ressorgiment del nostre tarannà llibertari i aquesta cosa tan catalana d’arrufar el nas davant de tanta fastuositat. També m’ha plagut veure que ha estat la gent, i no els representants polítics ni els eclesiàstics, qui ha fet reconsiderar lingüísticament les benediccions papals al temple d’en Gaudí. Tot plegat, potser ens haurà servit per veure com la independència continua essent l’única solució per no acabar xuclats en aquesta nova aventura expansionista-global de la marca Espanya . Per casualitats de la vida, el viatge del Papa ha coincidit amb certes enquestes que tornen a donar una majoria parlamentària secessionista al nostre Parlament. Encara falta un cert temps per parlar d’eleccions, però cal anar pensant què faran els nostres nens quan les noves majories facin bullir l’olla de nou.
Go to News Site
El Periódico Extremadura 
El HuffPost 
Gizmodo en Español 
okdiario.com 
