Aliança sí... però no així

Ahir mateix, el nostre estimat diari virava al desert de la Catalunya central per publicitar la figura d’en Sergi Perramón , líder d’Avenç Nacionalista a Manresa (una formació provinent del Front Nacional de Catalunya) i polític que madurà la fruita dins la Convergència crescuda a l’ombra del Tripartit, qui ha anunciat recentment una fusió electoral amb Junts per Catalunya (i el seu candidat, Ramon Barcardit) de cara a les municipals del 2027. Aquí som senyors de Barcelona i, per tant, patim la clàssica indiferència i l’indissimulat menyspreu pels afers de pagès; però recomano al lector que es cruspeixi l’entrevista que li fa el col·lega Vicenç Pagès, perquè les declaracions i el marc mental del futur número dos d’aquesta coalició resumeix molt bé quina serà la tàctica convergent per mirar d’anul·lar Sílvia Orriols. L’invent en qüestió, manifesta Perramón a l’interviu, ja té la benedicció d’un tal Artur Mas. En termes generals, la cosa podria resumir-se sota el lema “Aliança sí... però no així.” Vist que la problemàtica de la immigració (que és el revers de la qüestió identitària nacional) ja és l’eix rector de la política catalana i atès que, diguin el que diguin els cursis, Sílvia Orriols no representa cap radicalitat sinó que és al bell mig de la conversa pública i privada, els convergents vindrien a dir que cal restringir la immigració, només faltaria, però fent el possible per evitar la islamofòbia. Jo puc estar d’acord amb aquesta aproximació al tema, però això tant li fot, car aquí l’important és detectar el cinisme d’aquells que ara es presenten com a continuadors de l’ètica pujolista mentre intenten carregar-se l’única política que, pel que fa als estrangers, pensa exactament el mateix que el 126 i que ha vist en l’entrada massiva d’estrangers el mateix que Pujol intuí arran de la immigració castellana seixantera. Aliança es troba en la dicotomia d’esdevenir un simple receptacle del vot convergent o, ben al contrari, de renunciar a engreixar-se a correcuita per centrar-se més aviat en com fer un tall definitiu amb el sistema autonòmic Com deia abans, quan a Catalunya es parla d’immigració no es qüestiona la capacitat d’acollida o d’obertura mental de la nostra terra ni d’altres mandangues similars; simplement, s’està obrint la discussió sobre la possibilitat cultural de sobreviure que tindrem els catalans quan l’Estat utilitzi els nouvinguts per convertir-nos en València. Fins aquest moment, durant l’agonia franquista, en la dècada dels noranta i durant el procés, el país tingué prou força per assimilar “els altres catalans” sota la promesa d’una prosperitat compartida. Això explica que molts dels nostres pares passessin de xarnegos a catalanistes radicals i que moltíssims espanyols acabessin votant l’1-O. La intuïció d’Orriols és que, amb les pantomimes del procés, aquesta musculatura d’absorció ha desaparegut i ara cal tornar al nacionalisme per fortificar l’armadura dels catalans ètnics que comanden el país. Tot plegat té certa gràcia, perquè si Convergència tingués un mínim sentit de la ironia i volgués debilitar Aliança ho tindria tan fàcil com atiar el foc de les contradiccions dels orriolistes. Ara per ara, i justament arran de la proximitat dels comicis municipals, Aliança es troba en la dicotomia d’ esdevenir un simple receptacle del vot convergent o, ben al contrari, de renunciar a engreixar-se a correcuita per centrar-se més aviat en com fer un tall definitiu amb el sistema autonòmic . El traginar de candidats que veurem a les municipals, i Manresa n’és un exemple, serà una espècie de ventada que intenti dur el partit d’Orriols cap a una espècie de nebulosa d’ideologia, òptima per als convergents. Si es tira cap a la segona opció els èxits tardaran però el canvi serà més fort; hi ha una por convergent de desaparèixer per obra i gràcia d’Orriols, però Aliança també té molta paüra de matar els papis. Això explica, en part, per què Aliança està experimentant tantes dificultats en trobar un candidat per Barcelona (contràriament al que ha dit Orriols, que ja s’exercita en l’art de la mentida, la cadira no té un individu assegurat; ben al contrari, la líder d’Aliança fins i tot ha hagut de veure com algun jovenet prometedor li diu que no a la cara), justament perquè quan et presentes a Barcelona amb un programa netament independentista, i que li preguntin al Graupera, les alarmes es disparen i els mecanismes de l’Estat i els seus virreis et comencen a perseguir de debò. De fet, Barcelona situarà Orriols més enllà de la tessitura d’haver de triar entre un convergent encorbatat amb quatre trucs verbals, com aquests nois del Bages abans esmentats, o un pagerol abrandat que declini els mots en l’idioma octubrista. La capital menja a part, car és on es discuteix el futur i on, tot i latent, rau el ver poder. Per això Artur Mas, fent honor a la seva covardia ancestral, ha preferit anar emmerdant alcaldies de poble que no pas concórrer a Barcelona. Perquè a la capital, insisteixo, és on es disputarà tot de nou i l’indret que ens permetrà recobrar les forces. Ja ho veureu.

Go to News Site