Els sis de La Suiza

De quina curiosa manera (tipus "efecte Streisand") acabes assabentant-se de successos que potser resulta inexcusable no saber, però que, en tot cas, havien escapat al meu coneixement. "Els sis de La Suiza" sembla el títol d'una pel·lícula d'aquelles que versen sobre injustícies socials o polítiques i que —si la història no acaba bé perquè la injustícia es perpetua en el temps— finalitza amb uns crèdits en els quals es recorda que vint o més anys després es va rescabalar la seva dignitat malmesa amb alguna declaració, placa o monument i, és clar, amb la mateixa pel·lícula en què s'explica tot plegat. Però en aquest cas, la conclusió a la qual s'arriba, analitzant els fets judicialitzats i condemnats, seria justament la contrària . El rescabalament que en forma d'indult parcial s'ha volgut donar per part del govern espanyol a instàncies de la ministra de Treball sembla més aviat un nyap afegit a la violència exercida sobre el petit empresari que va acabar tancant el seu negoci per efecte de les coaccions dutes a terme —suposadament en exercici de la llibertat sindical—, però que per als tribunals de forma reiterada constituïen un delicte greu de coaccions, a més d'un altre d'obstrucció a l'administració de Justícia pel fet que la finalitat amb què es van dur a terme, en realitat, no tenia res a veure amb la llibertat sindical i sí amb la voluntat que l'esmentat empresari retirés una denúncia per agressions que havia presentat contra la parella de la treballadora d'aquest negoci, el presumpte assetjament laboral de la qual va donar principi a tot el desgavell. Algunes de les accions dutes a terme emparant-se en la llibertat sindical poden acabar travessant la frontera del delicte Amb independència de les decisions polítiques adoptades pel govern espanyol en aquest cas i recordant que la indemnització econòmica derivada de la condemna per coaccions continua en vigor, i no és precisament petita, cal fer una valoració més global sobre els abasts de la llibertat sindical i el fet que algunes de les accions dutes a terme emparant-s'hi poden acabar travessant la frontera del delicte . Qui no ha conegut treballadors que, pel fet de no sumar-se a una vaga promoguda per un sindicat, s'han vist amenaçats en la seva integritat física o en les seves pertinences per treballadors (i companys) que, per la seva condició d'alliberats sindicals, a diferència d'ells, cobraven el seu sou igual que si treballessin pel fet de formar part del que s'anomena “piquet dissuasiu” i gràcies a la “caixa de resistència sindical” , una caixa que, per cert, tenint en compte l'escassa filiació sindical del nostre país, paguem tots, incloent-hi el coaccionat, a través de la part dels nostres impostos que va a subvencionar-los. Els sindicats, en particular els de classe, han estat al nostre país motor de llibertats , conqueridors en el reconeixement de drets laborals. Els devem molt. Però fa temps —potser fins i tot més que el que té la seva sintonia actual amb el govern espanyol— que semblen haver oblidat llur funció . Imagino que, entre altres coses, és complicat mossegar la mà que alimenta l'engranatge i que, en el fons, com s'ha demostrat en el cas de vagues com les de metges o mestres, llur sintonia amb sectors laborals aliens a les seves seccions tradicionals és minvant. Un cas com el dels sis és més un símptoma que una conseqüència de la seva situació actual, fins i tot en espais d'activisme sindical reconegut, com és el cas d'Astúries. Més enllà de tot això, queda la pregunta sobre l'abast i la conveniència de la figura obsoleta de l'indult , una intromissió governamental en l'acció de la justícia que només ens sembla bé quan compartim o assentim el perdó, però que, en si, no deixa de ser una reminiscència d'un passat al qual, sens dubte, no ens agradaria tornar .

Go to News Site