El Periódico
Hi ha tantes maneres de viure que cada dia en trio una. I no s’esgoten; és increïble, però no s’esgoten. Com si l’existència fos un armari infinit en què cada matí fiqués la mà a cegues i tragués una peça diferent, una identitat diferent. Ahir em vaig provar la vida de l’home que espera. No esperava res en concret, però esperava amb la convicció que alguna cosa, el que fos, acabaria passant. Trucarien a la porta, sonaria el telèfon, rebria una carta... Ni van trucar a la porta, ni va sonar el telèfon, ni vaig rebre la carta, de manera que vaig abandonar el vestit de l’home que espera i em vaig posar el de l’home que desespera. Vaig estar desesperat fins a l’hora de ficar-me al llit. Al llit, em vaig imaginar que era un paio que arribava tard a tot arreu. Sortia amb prou temps, però després m’entretenia observant l’activitat del carrer com qui observa un formiguer i, quan arribava al teatre, l’obra s’havia acabat. Però no m’importava, perquè m’havia convertit de sobte en un individu a qui no li importava res. Seguir leyendo... .
Go to News Site