Sopa de lletres

No em demaneu per què, però fa dies que tenc ganes de fer una sopa de lletres amb mots com democràcia, dictadura, feixisme, monarquia, populisme, teocràcia... Són paraules que s’utilitzen amb una lleugeresa admirable a la televisió, a les xarxes socials o a la barra del bar. Com he dit altres vegades, vivim d’opinions instantànies i d’ignorància lenta. O, com diu una bona amiga, i disculpin l’atreviment: «vivim envoltats de beneits». Però, tornant a la sopa de lletres, si un rasca una mica descobreix que sovint les feim servir com si fossin insults o elogis, quan realment són conceptes polítics amb genealogia, amb context, amb història. Paraules que han costat revolucions, guerres i moltes morts.Comencem per la gran deessa contemporània: la democràcia. Del grec demos (poble) i kratos (poder). En els seus orígens atenencs tenia la característica d’excloure de la possibilitat d’exercir el govern dones, esclaus i estrangers; és a dir, era una democràcia amb una idea molt selectiva del que era el poble. Amb els segles ha anat ampliant l’horitzó fins a convertir-se en un ideal gairebé universal i, alhora, en una etiqueta extraordinàriament flexible. Avui gairebé tots els règims del món es declaren democràtics. Corea del Nord, sense anar més lluny, s’autoanomena «República Popular Democràtica».S’ha de dir que la democràcia contemporània, la que coneixem a Europa, és una construcció relativament recent. Va néixer de la combinació del parlamentarisme britànic, el republicanisme de la Revolució Francesa i el constitucionalisme liberal del segle XIX. És un sistema electoral fonamentat en la separació de poders, els drets individuals i la idea essencial que el govern pot ser substituït sense una revolució. Hi ha democràcies liberals o socialdemocràcies, democràcies presidencialistes, parlamentàries, federals, centralitzades… I també hi ha democràcies que, sense deixar de celebrar eleccions, comencen a erosionar lentament les institucions que haurien de limitar el seu propi poder. Hongria n’és un exemple d’aquest fenomen: urnes, sí, però manipulades a balquena.En l’altre extrem trobam la dictadura. A l’antiga Roma, el dictador era una figura temporal que assumia el poder absolut en moments de crisi, com un comandament d’emergència. El problema és que la història ens ha ensenyat que el poder absolut té una curiosa tendència a instal·lar-se amb comoditat. Les dictadures del segle XX —des de Hitler fins a Stalin, passant pel generalíssim— varen perfeccionar la combinació de control polític, propaganda i repressió. En canvi, les dictadures contemporànies tenen un aire més sofisticat. Malgrat mantenen eleccions, parlaments i constitucions, tot funciona amb la mateixa predictibilitat que una obra de teatre amb el final ja escrit.Probablement una de les formes polítiques més antigues que trobam és la teocràcia. El poder es legitima en nom de Déu o d’una autoritat religiosa. L’exemple contemporani més clar és l’Iran, on, des de la Revolució Islàmica de 1979, els aiatol·làs establiren una estructura que combina elements republicans amb una jerarquia clerical que té la paraula definitiva. La teocràcia, però, no és un invent islàmic. La nostra Europa medieval estava plena de formes polítiques on el poder civil i el religiós eren inseparables. Essent honestos, encara avui el Vaticà és literalment una monarquia electiva teocràtica.I ja que hem parlat de monarquia, d’aquestes n’hi ha d’absolutes, com la d’Aràbia Saudita, on el poder del monarca és pràcticament total. N’hi ha de parlamentàries, com Espanya, Suècia o els Països Baixos, on el rei té un paper simbòlic mentre el poder real resideix en el legislatiu, l’executiu i el judicial. El fet que un país sigui una monarquia no diu gaire sobre el seu nivell de llibertat política. Noruega és una monarquia i és una de les democràcies més consolidades del món. En canvi, Corea del Nord és formalment una república i funciona com una dinastia.A més, a la nostra sopa de lletres hi ha paraules que descriuen més l’estil de govern que no l’estructura institucional. El populisme, per exemple, divideix el món entre un poble pur i unes elits corruptes. Però, sortadament, sempre hi ha un líder disposat a ser la veu autèntica del poble i a mostrar-se incòmode envers les institucions que limiten el poder. Certament, el populisme és una retòrica que tant utilitza l’esquerra com la dreta.Desgraciadament, el mapa polític del món actual és molt menys net del que pareix. Hi ha democràcies plenes, democràcies defectuoses, règims híbrids i autocràcies consolidades. El món no està dividit entre blanc i negre, sinó entre moltes tonalitats de gris. Potser per això convé recordar una cosa que els grecs ja intuïen fa vint-i-cinc segles: cap sistema polític és immune a la degradació. Les democràcies poden convertir-se en oligarquies. Les repúbliques poden acabar en imperis. I els règims que prometen salvar el poble sovint acaben salvant només els qui governen.

Go to News Site