Els teloners del Barça

Hi ha partits que es juguen amb els peus, d’altres amb el cap... i alguns, els més incòmodes, amb aquest orgull que no surt als highlights. Allà, just allà, habiten els teloners. Sí, aquests futbolistes que no protagonitzen documentals i que rares vegades apareixen en les tertúlies inflades d’èpica prefabricada. Els secundaris. Els invisibles. Els que, quan arriben els focus, se solen quedar en la penombra... fins que deixen de fer-ho. El Barça es planta davant els quarts de final de la Champions contra l’Atlètic amb la litúrgia habitual: focus en les estrelles, lupa sobre el talent diferencial i aquest rum-rum que tot dependrà dels de sempre. Quin descans seria que, per una vegada, no fos així. Perquè en el futbol, com en la vida, hi ha justícia poètica en les històries torçades. Allà apareixen Rashford, Cancelo, Araujo... noms que, sense ser precisament anònims, tampoc encapçalen el cartell de salvadors universals. Futbolistes que viuen en aquest territori ambigu entre l’exigència i la sospita, entre l’aplaudiment tebi i la crítica fàcil. Els teloners del sistema. Els que, si fallen, confirmen prejudicis; però si l’encerten, et deixen amb cara de ximple. L’Atlètic és un equip que devora previsibilitat. Simeone mastega plans evidents i els escup convertits en ruïnes. Contra això, el Barça necessitarà alguna cosa més que talent brillant: necessitarà sorpresa, caràcter, aquest punt de rebel·lia que no hi entén, de jerarquies. És allà on el teloner esdevé protagonista. En el desbordament per banda que no espera ningú, en la cursa meteòrica que trenca el guió o el cop de cap al córner que no era a la pissarra. Mentre els focus persegueixen el líder habitual, el secundari executa en silenci. I quan vols adonar-te’n, el partit ja no és el que havies previst. Seguir leyendo... .

Go to News Site