ElNacional.cat
Va ser el primer ministre francès Georges Clemenceau qui va fer servir, per primera vegada, el terme “cordó sanitari” fora de l’àmbit de la medicina o la sanitat. Es referia a la necessitat que els nous estats independents nascuts després de la Primera Guerra Mundial, coneguts amb el nom global d'estats fronterers o estats limítrofs, formessin una aliança militar per contenir la Unió Soviètica i l’expansió del comunisme internacional. Aquests estats nous eren Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Romania i Finlàndia. Inicialment, també hi havia Ucraïna i Belarús, però de seguida van caure sota el jou soviètic i van esdevenir països segrestats. Segurament, la condició de metge de Clemenceau el va condicionar a l’hora de trobar un nom per a un concepte: la contenció política o diplomàtica, que en l’àmbit de la medicina feia segles que es duia a terme mitjançant quarantenes o confinaments de la població malalta o infectada. El terme va fer fortuna i es va obrir pas en l’àmbit de la política internacional, fins que a partir dels anys vuitanta es va convertir en una doctrina política freqüent a Europa. Que jo sàpiga, el primer cop que es va encunyar el terme en l’àmbit estrictament parlamentari va ser a Bèlgica, amb la intenció d’aïllar els nacionalistes de la dreta radical flamenca. Avui, en política europea, els cordons sanitaris estan a l’ordre del dia i s’apliquen aquí i allà, amb més o menys solidesa i amb més o menys hipocresia. Però el fet cert és que, molt majoritàriament, no han servit per a allò que havien de servir. Al contrari, sovint han servit perquè els partits sotmesos a aquests cordons es puguin victimitzar constantment i, per tant, incrementar el seu suport electoral. A França, on els socialistes van ser pioners a fer créixer el Front National de Jean-Marie Le Pen i alhora el van condemnar a un cordó sanitari, el resultat d’aquesta estratègia és el següent: el Partit Socialista, que un dia va ser hegemònic, té avui només 65 diputats dels 577 membres de l’Assemblea Nacional, mentre que el Reagrupament Nacional en té 123 i la seva líder, Marine Le Pen, és a les portes de guanyar les eleccions presidencials. A Itàlia, Giorgia Meloni ja és primera ministra del país i a altres països veiem com l’extrema dreta, que és a qui se sol sotmetre a un cordó sanitari, és una alternativa sòlida de govern. A l’Estat espanyol, per exemple, serà impossible que el PP arribi al govern central sense un pacte amb Vox, que ja ha governat algunes comunitats autònomes (per sort, de manera molt maldestra). A Catalunya, com era d'esperar, ja s’ha tocat a sometent per fer un cordó sanitari polític contra Vox i contra AC . L’objectiu formal és no arribar-hi a acords ni pactar-hi res de res. És possible que, efectivament, no s’hagi de pactar gaire res amb Vox ni amb AC, però sí que sé que aquest cordó sanitari, proposat, dissenyat i aplicat amb una vigilància digna de la Stasi per determinada esquerra catalana, té un segon objectiu, més discret i menys explicat. Aquest segon objectiu no és altre que impedir, de manera indefinida, l’accés de Junts a cap esfera de poder; o, dit d’una altra manera, facilitar l’accés, indefinidament, del PSC i els Comuns a totes les esferes de poder. Amb aquest cordó sanitari, Junts només pot pactar amb els quatre partits de l’esquerra catalana, però, com a norma general, el PSC, ERC, Comuns i CUP no hi volen pactar mai, de manera que el cordó sanitari, en realitat, és contra Junts. Dit d’una altra manera: els Comuns no pactaran mai res enlloc amb Junts, però volen determinar amb qui pot pactar Junts. El mateix val, més o menys, per a la resta de partits de l’esquerra catalana. A un any de les eleccions municipals, l’objectiu real del cordó sanitari és prendre el màxim nombre d’alcaldies a Junts (i també a ERC), encara que hagin guanyat les eleccions amb majoria simple. No tinc cap dubte que, durant la campanya, es dirà allò de “vostè acceptarà els vots de tal partit per ser alcalde?”, una pregunta tramposa i absurda perquè els vots són lliures i un candidat no pot renunciar als vots de ningú si aquest ningú el vol votar a ell. La part més curiosa (o no) és que els partits que volen aplicar cordons sanitaris i faran aquesta pregunta se’ls salten quan els convé a ells. Així, hem vist com Ada Colau el 2019 no va tenir cap problema a l’hora de pactar amb Manuel Valls, que es va presentar amb Ciutadans, per arrabassar l’alcaldia al candidat més votat, que va ser el republicà Ernest Maragall . O com, quatre anys després, Jaume Collboni no va tenir cap problema a pactar amb el PP per arrabassar l’alcaldia al juntaire Xavier Trias , que va ser el candidat més votat. I que ningú no tingui cap dubte que socialistes i Comuns ho tornaran a fer, sense cap mena d’escrúpol ni sentiment de culpa. Perquè, a diferència de Junts i ERC, són partits estrictament de poder, on la moral o l’ètica hi tenen un paper residual. I per això apliquen cordons sanitaris, visibles o invisibles, als altres, mentre que ells no se n’apliquen cap. Prefereixen dos dies de mals titulars i quatre anys de govern, en comptes de dos dies de bons titulars i quatre anys de travessa del desert. I penso que potser tenen raó i que és el camí que cal seguir.
Go to News Site