ElNacional.cat
No resulta estrany que algú que fou descobert per a la política pel simple mèrit de fer piulades enginyoses sigui el que ens ha lliurat una frase memorable: “Prefereixo omplir tiktoks que biblioteques”. D’aquesta manera rotunda, aquell que fou en altre temps diputat de l’independentisme, i ara convertit en salvador de les esquerres espanyoles ( aplaudit fins i tot amb un “ Viva España ” a la seva conferència amb la Montero ), ens ha fet un Timothée Chalamet, aquell actor que no vol treballar a l’òpera o la dansa “perquè ja no importen a ningú”. En el cas de Chalamet, se li han enfadat els del ram, des de la Metropolitan Opera fins al Liceu o la Scala de Milà. En el cas de Rufián, li ha respost, lògicament, el Col·legi de Bibliotecaris. I si Rufián ha fet un Chalamet, ambdós han fet un María Pombo, aquella senyora famosa per no sé quin futbolista i ara elevada a la categoria d’“ influencer de referència” que va dir que "llegir no és cool ". A la gent li fa vergonya dir que llegeix perquè sembla que ets un empollón . Tots tres, representants amb honors d’una insolvència intel·lectual que considera que menysprear la cultura és un acte cool que atorga modernitat . Entre TikTok i les biblioteques, a qui se li acudiria escollir les segones! Aquest mode guai d’anar contra la cultura és deplorable en general, però, en el cas del catalanisme polític, és un dard a la pròpia essència del moviment que històricament ha defensat els drets catalans. Tots els corrents del catalanisme han estat fortament lligats a una concepció elevada de la cultura; entesa la seva defensa com un tret identitari. És Francesc Cambó creant el 1922 la col·lecció "Bernat Metge", concebuda amb l’objectiu d’apropar els clàssics grecs i llatins als catalans a través d'edicions bilingües de gran rigor, i que ja ha publicat 440 volums. És la Mancomunitat, moguda per la idea-força que un país modern havia de tenir una cultura de primer nivell. És Prat de la Riba creant la Biblioteca de Catalunya i la Xarxa de Biblioteques Populars. És el Noucentisme, obsedit perquè els carrers i places de Catalunya tinguessin escultures d'escriptors i poetes, i no de generals. És Ventura Gassol, el lema del qual era “una escola és una fortalesa” i que va ser el responsable de crear el Museu d’Art de Catalunya i d'idear un posterior Arxiu Nacional de Catalunya. És Jordi Pujol, que va concloure l’Arxiu Nacional i va crear el Teatre Nacional i l’Auditori. I varen ser ambdós, Gassol i Pujol, els qui varen salvar els murals de Sixena: Gassol va enviar una expedició urgent per recuperar els que estaven indemnes de l’incendi del monestir i Pujol va ordenar la tasca de restauració científica dels murals que estaven en una situació molt precària. Del lema de Prat de la Riba —"una nació culta"— al lema de Macià —"una nació de ciutadans cultes"—, la cultura ha format part del nucli dur de la lluita política Del lema de Prat de la Riba —"una nació culta"— al lema de Macià —"una nació de ciutadans cultes"—, la cultura ha format part del nucli dur de la lluita política; totalment imbricats els drets nacionals amb la reivindicació cultural. No s’entén, per exemple, la resistència política contra Franco sense la resistència cultural catalana: la creació d’Òmnium Cultural, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Sant Jordi, el Prudenci Bertrana, la revista Serra d’Or de l’Abadia de Montserrat. En definitiva, la frase mítica de Salvador Espriu: “Hem viscut per salvar-vos els mots, / per retornar-vos el nom de cada cosa” . Està tan fusionada la defensa de la nació catalana amb la defensa de la cultura catalana, sempre plantejada en termes de rigor i universalitat, que no entendre aquest maridatge profund és no entendre res del que significa defensar Catalunya . Per això és tan significativa la frase de Gabriel Rufián: no només per la inconsistència d’un pensament simplista circumscrit als 280 caràcters d'X, sinó per com s’allunya del sentit de la nació catalana. Ho va dir Jordi Pujol, i resumeix tota la nostra lluita històrica: “Un país és la seva cultura, i si aquesta es perd, el país desapareix”. És clar que ara en Rufián està por la labor de salvar Espanya . Això de Catalunya li queda lluny.
Go to News Site