El ninot de l'odi

Hi ha vegades que un país es delata sol. Sense discurs solemne. Sense declaració institucional. N'hi ha prou de mirar com reacciona davant del mateix fet quan canvia el nom de la persona assenyalada . Què es perdona. Què s'exagera. Què s'arxiva. Què es persegueix. I què es converteix, de sobte, en una ofensa intolerable. Fa temps que assistim a escenes molt semblants. Un ninot que representa un dirigent. Una plaça. Una foguera. Uns cops. Una soga. Uns trets simbòlics. Una manera brutal, primària i molt gràfica d'expressar rebuig . No és edificant. No ennobleix ningú. Però sí que retrata molt bé el clima polític i moral en què vivim. I, sobretot, retrata una cosa més incòmoda: com aquest clima canvia segons a qui s'estigui atacant. A Coripe, Sevilla, el 2019, va cremar un ninot de Puigdemont a la Crema de Judes sota el mandat d'un ajuntament del PSOE . El van tirotejar amb escopetes de la policia local, el van passejar entre insults i el van cremar. La Generalitat i JxCat van denunciar-ho per delicte d'odi. La Fiscalia de Sevilla va arxivar l'assumpte . No hi va veure delicte. Aquella representació de violència simbòlica no va ser considerada penalment rellevant. Es va girar full. I això, per molt que es vulgui embolicar amb tecnicismes, és un missatge. A Castelló, el 2020, va aparèixer penjat d'un arbre un ninot amb la cara de Santiago Abascal i taques vermelles simulant impactes de bala. Aquí sí que hi va haver condemna: vuit mesos de presó per amenaces no condicionals, amb agreujant de discriminació i una indemnització de 500 euros. El que en altres casos es va tractar com a excés simbòlic o escenificació política, aquí es va considerar una amenaça penalment rellevant. Vox havia demanat tres anys de presó. El tribunal va descartar el delicte d'odi, però sí que va apreciar les amenaces. És l'únic de tots aquests casos que va acabar amb una condemna ferma. La nit de Cap d'Any del 2023, davant la seu del PSOE a Ferraz , es va penjar i apallissar un ninot que representava Pedro Sánchez . Hi va haver denúncia i hi va haver arxiu inicial. Però l'Audiència Provincial de Madrid va reobrir la causa: va considerar que no es podia despatxar tan de pressa l'assumpte i que les imatges, els crits (“pengeu-lo dels peus”, “cal cremar Ferraz”) configuraven un quadre intimidatori de prou intensitat. La justícia va passar d'una lectura lleugera a una altra de molt més seriosa. Avui hi ha sis imputats per presumptes amenaces greus i el cas continua en instrucció. I ara arriba Netanyahu . Un ninot seu de set metres, carregat amb gairebé catorze quilos de pólvora, cremat a les festes de El Burgo, Màlaga (amb govern del PSOE a l'Ajuntament), també a la Crema de Judes, l'abril del 2026 . El focus es desplaça de cop cap a un altre terreny: no el judicial, sinó el diplomàtic i el propagandístic. Israel va convocar l'encarregada de negocis espanyola a Tel Aviv. El govern israelià va difondre un comunicat acusant l'Executiu de Sánchez d'“incitació sistemàtica” i de fomentar un “odi antisemita atroç”. Netanyahu , que ja havia acusat Espanya de lliurar “una guerra diplomàtica” contra Israel, va aprofitar l'episodi per expulsar els representants espanyols de l'organisme que supervisava l'alto el foc a Gaza. A Espanya de moment no hi ha hagut interposició de denúncia per la via judicial i el govern espanyol ha guardat silenci fins ara. En aquest assumpte de Netanyahu em sembla important fer una parada, i una precisió necessària, perquè hi ha una trampa que convé abordar amb claredat. Una cosa és rebutjar políticament Netanyahu per la seva actuació a Gaza o el Líban. Una altra, radicalment diferent, és odiar els jueus per ser jueus . Confondre les dues coses no és un error innocent. És una maniobra deliberada. La mateixa definició de treball de la IHRA (l'Aliança Internacional per al Record de l'Holocaust, invocada constantment quan convé) estableix amb claredat que la crítica a Israel comparable a la que es formula contra qualsevol altre estat no constitueix, per si sola, antisemitisme. Criticar Netanyahu no és atacar els jueus. Denunciar el que passa a Gaza no és antisemitisme. Assenyalar la responsabilitat política d'un govern no és odi ètnic ni religiós. I presentar tot això com si fos el mateix és, a més de fals, una falta de respecte cap a aquells que sí que han patit antisemitisme real. I el mateix autor principal de la definició de la IHRA, Kenneth Stern, ha reconegut públicament que s'utilitza “com a arma” per deslegitimar crítiques legítimes a les polítiques israelianes. El problema comença quan la paraula odi deixa de servir per anomenar conductes objectivament greus i comença a convertir-se en una etiqueta útil per assenyalar qui molesta Mentre s'alimenta aquesta confusió, la realitat continua colpejant. L'ONU ha continuat documentant morts a Gaza. Morts de veritat. Cossos de veritat. Famílies arrasades de veritat. I, tanmateix, el debat es desplaça una altra vegada cap al ninot. El símbol ocupa el centre. La tragèdia queda al marge. Sembla més greu la crema d'una efígie que els morts que s'acumulen sota el comandament de qui aquesta efígie representa. Aquesta inversió del focus diu molt d'aquest temps. I també de la nostra política. Perquè mentre tot això passa, el govern de Sánchez va presentar el març del 2026 l'eina HODIO (Petjada de l'Odi i la Polarització) per mesurar la presència del discurs d'odi a les xarxes socials, generar informes periòdics i fins i tot elaborar rànquings públics de plataformes segons el seu nivell d'amplificació de missatges negatius. Sobre el paper, ningú amb seny s'oposa a combatre l'odi real, la violència verbal organitzada o les dinàmiques de deshumanització. El problema comença quan la paraula odi deixa de servir per anomenar conductes objectivament greus i comença a convertir-se en una etiqueta útil per assenyalar qui molesta . I això és exactament el que veiem. No només des del poder institucional, sinó des de tot l'ecosistema polític, mediàtic i activista que gravita al voltant de l'actual govern espanyol, especialment en aquest espai que va des del PSOE a l'univers de Sumar i Podemos. Aquí s'hi ha consolidat un costum tòxic: anomenar odi a gairebé qualsevol discrepància que incomoda. Tractar la diferència com una amenaça moral. Convertir el dissident en algú a neutralitzar, ridiculitzar o expulsar simbòlicament de l'espai respectable. El cas més recent i revelador és el del meu estimat Santiago Segura . No cal coincidir-hi en tot. Ni en gairebé res. Com no cal fer-ho amb cap persona, ni tan sols amb un mateix. Però el que ha passat aquests dies mereix ser dit. Segura, que s'ha definit públicament com una persona d'esquerres, va ser arrasat a les xarxes per part d'aquesta esquerra després d'anar a La Revuelta per presentar Torrente, presidente . No s'hi va discrepar. Se'l va atacar per castigar-lo. La seva resposta va ser contundent: “Quant sectarisme, intolerància i agressivitat veig en la majoria de les respostes. Gent que parla del mal que fa l'odi sent els que més odien”. I va afegir-hi una cosa que resumeix bé el problema: “ Jo soc d'esquerres, però no d'aquesta esquerra divisòria , censora i intransigent, amiga del boicot, que insulta i intenta denigrar el que s'allunya un mil·límetre de la vostra doctrina”. El que va dir amb paraules exactes, no parafrasejat. El que és preocupant és que aquesta intolerància sol presentar-se amb bones maneres. Amb llenguatge pedagògic. Amb suposada superioritat moral. No sempre arriba embolicada en crits. De vegades arriba en nom de la cura, del respecte, de la sensibilitat democràtica. Però el mecanisme és el mateix: marcar el que s'allunya del carril, negar legitimitat al que no repeteix el credo, reduir la llibertat d'expressió a una llibertat vigilada. Pots parlar, sí, però només si dius el que has de dir. Els que em coneixeu sabeu que fa anys que pateixo aquest intent de censura, sota un focus on se'm llancen acusacions falses, amb l'únic objectiu d'intentar que no se'm senti quan parlo del sobiranisme, de les indústries farmacèutiques, de la manipulació mediàtica interessada, del sionisme. Per això és important aturar-se en els ninots. No perquè siguin el més important. Sinó perquè revelen alguna cosa estructural. Amb Puigdemont, es va mirar cap a una altra banda: la Fiscalia va arxivar sense més ni més. Amb Abascal, hi va haver condemna penal. Amb Sánchez, l'Audiència va reobrir una causa que el jutjat havia tancat i hi ha imputats. Amb Netanyahu, s'intenta transformar la crítica política en antisemitisme. El fet material és pràcticament idèntic en els quatre casos: una representació pública d'una persona atacada simbòlicament. El que canvia és el marc. La conveniència. La utilitat política de la indignació. Aquí no hi ha una defensa coherent de la dignitat, ni una doctrina estable sobre els límits de la llibertat d'expressió, ni una sensibilitat uniforme davant la violència simbòlica. Hi ha una altra cosa: una manera diferent d'enfocar el mateix fet depenent de qui sigui l'afectat i qui l'organitzador. Quan calia contemporitzar amb el context català, es va fer els ulls grossos amb Puigdemont (i l'organitzador era un ajuntament socialista). Quan el president és Sánchez, l'escena s'interpreta en clau d'amenaça. Quan es protesta contra Netanyahu, s'intenta desactivar la crítica amb el comodí de l'antisemitisme (i l'organitzador torna a ser un ajuntament socialista). I mentrestant se'ns diu que el problema central de la nostra època és l'odi de l'altre. Mai el propi. Mai el sectarisme dels nostres. Mai la pulsió censora dels qui s'autoproclamen guardians de la democràcia . Al final, hom té la sensació que el veritable problema no és el ninot. El problema és qui té el poder per decidir què significa aquest ninot en cada moment . Quan és una tradició. Quan és una amenaça. Quan és expressió política. Quan és un delicte. Quan és odi. I quan no. I el problema més gran és que hem instal·lat una manera de fer política que viu d'engrandir el que és superficial mentre deixa intactes els conflictes reals. Estem dies discutint sobre una efígie, sobre una foguera, sobre un gest grotesc, i mentrestant els problemes de veritat continuen allà, intactes, podrint-se davant de tothom. Els morts de Gaza i del Líban continuen allà. La crispació organitzada continua allà. La censura social del discrepant continua allà. La degradació del debat públic continua allà. La instrumentalització de l'odi continua allà. I potser aquesta deu ser la conclusió més amarga: que hem arribat a un punt en què es posa més passió a defensar el cartó pedra que a protegir la veritat, la llibertat o la vida humana.

Go to News Site