ElNacional.cat
Una de les conseqüències de la despolitització col·lectiva que han carregat la renúncia dels líders, el postprocés i la pèrdua de confiança en les institucions i en el sistema democràtic, és la manca de consciència sobre la dimensió política que tenen les decisions personals . Igual que qui travessa una ruptura procura fer un tall net mental, fictici, entre el temps que va transcórrer amb l’ex i el temps present, hi ha una mena de català que procura traçar el mateix tall entre la persona que va ser durant els anys del procés i la persona que és avui . És una manera de compartimentar que, delimitant etapes, permet tancar-les i sentir que es compren i es controla el dol. Fent aquesta classificació psicològica, el català tebi que encara conserva al perfil d’Instagram les fotografies de la Via Catalana del 2013 es pot dir a si mateix que aquell era un moment polític en què la implicació política tenia sentit, però que, tancat i segellat el compartiment en qüestió, la implicació personal —sense la fal·lera col·lectiva— té un punt de ridícul extemporani . Aquesta mena de tebior, la tebior del català que avui identifica la catalanitat desacomplexada amb la vergonya del record del procés —instigada, sobretot, pel fet que més que ser derrotats vam ser desactivats des de dins— , és la que impedeix que molts catalans comprenguin fins a quin punt també —sobretot— avui s’està fent política contra la seva catalanitat. D’alguna manera, qualsevol gest de resistència o d’autoestima en l’àmbit privat els entronca amb aquell ridícul, amb la vergonya d’aquells anys que, per a molts catalans, van ser la traducció de la catalanitat en l’àmbit públic i, donant la seva etapa política personal per tancada, llegeixen la política que es fa contra ells com una normalitat necessària . Com una normalitat política apolítica que els preserva dels mals d’aquell record, si és que això pot existir. En el fons, però, és una interiorització de la catalanofòbia o, fins i tot, una justificació d’aquesta, atès el fracàs del moviment que havia d’alliberar els catalans. Com si, ras i curt, fer valdre els drets lingüístics en un entorn hostil convertís qui ho fa en algú que s’ha cregut que Puigdemont tornava cada vegada que ha dit que tornava. La despolitització no deixa mai un espai buit: despolititzar la catalanitat enforteix l’espanyolitat a Catalunya Davant d’unes institucions i un govern que neguen el conflicte , i davant d’uns partits que l’han relegat intencionadament a l’àmbit privat , la tebior llegeix el resistencialisme com a ingenuïtat: el català tebi ha assumit que la seva catalanitat és tan poc digna que defensar-la, defensar-se, és indigne. Aquesta despolitització —que és política— funciona de manera individual, i fins i tot inconscient. El català tebi continua la conversa en castellà si aquesta és la llengua de l’interlocutor . El català tebi ha assumit que la normalitat és anar al cinema i no poder escollir cap pel·lícula en la seva llengua. El català tebi llegeix en castellà perquè el castellà és una llengua més musical i més literària, perquè creu lògic no poder accedir a determinats autors en la seva llengua, i aquest Sant Jordi dirà que és “el dia més bonic de l’any” després de fer cua perquè l’Eduardo Mendoza li signi la seva darrera novel·la. El català tebi no es pregunta per què els seus fills miren dibuixos en castellà i no es planteja quines conseqüències pot tenir que ho facin . El català tebi pensa que emprar la seva llengua amb algú que no “sembla” català és racista. El català tebi ha lligat la idea d’una catalanitat no subalternalitzada a l’espanyolitat a un profund sentiment de vergonya. El català tebi no es pregunta el perquè rere cap d’aquestes coses, perquè per fer-ho necessitaria accedir a una consciència política que considera arxivada . I potser ni accedint a la consciència política d’aleshores podria polititzar el present, perquè l’independentisme va popularitzar una pseudoideologia desnacionalitzada . Sovint tenim la necessitat d’explicar-nos que no tenim “cap amic independentista que hagi deixat de ser-ho”, però la realitat és que el català tebi ha desproblematitzat les manifestacions que el conflicte ètnic té en la seva vida privada per a poder convèncer-se que les vergonyes del procés resten al passat, compartimentalitzades. La vida política del país i els partits polítics del procés no han facilitat la reversió d’aquest mecanisme fal·laçment autoprotector, ans al contrari: l’han accentuat . I potser de vegades es tracta de catalans que davant d’una pregunta directa i frontal sobre la llibertat del país contestarien que la prefereixen, però que viuen com si vida i política poguessin anar per separat , perquè la política que identitàriament se’ls feia útil els ha resultat inútil i, en conseqüència, degradant. La despolitització no deixa mai un espai buit: despolititzar la catalanitat enforteix l’espanyolitat a Catalunya , també quan l’efecte és el de la interiorització de la catalanofòbia estructural com a mode de supervivència. El tebi ho intueix, però resistir-s’hi individualment demanaria un gest d’autoestima que el desprestigi de la política dona l’excusa perfecta per a no fer .
Go to News Site