ElNacional.cat
A l’hora d’avaluar la transcendència d’un text, i us podrà semblar un truc un pèl risible, acostumo a traduir mentalment els llibres que llegeixo a l’anglès, tot barrinant si el volum en qüestió podria ésser igual d’estimable per un co-lector novaiorquès, londinenc o qualsevol habitant de les ciutats que estimo. El gest, per dir-ho ras i curt, em serveix per allunyar-me de la proximitat d’algunes narratives i la meva concomitància d’imaginaris amb autors catalans i comprovar si guarden un afany d’universalitat, més enllà de la seva pura trama . Els darrers anys, per qüestions laborals, m’he empassat molta narrativa i aquesta sensació l’he tinguda en poquíssims autors nostres, gent com Toni Sala , Joan Jordi Miralles , Imma Monsó , Núria Perpinyà i, last but not least , un geni savi i misantrop anomenat Josep Lluís Badal , de qui podeu halar-vos el seu darrer Bosc, balena, boira (Lleonard Muntaner). Diria que cap d’aquests autors presenten novetat per aquest Sant Jordi, per la qual cosa us recomano que parleu amb allò que els cursis anomenen “el vostre llibreter de confiança” per tal d’ exigir-li que faci l’esforç de saltar la pila de novetats per cercar qualsevol títol dels autors precedents , endinsant-se en allò que les llibreries cada vegada desestimen més; a saber, el seu fons d’armari. Sé que, limitant-me al món de la narrativa, desestimo gèneres literaris de gran vàlua com ara la poesia (que a casa nostra viu un moment esclatant; si busqueu recomanacions, podeu adreçar-vos al perfil d’X d’en Sam Abrams , que viu tan obsessionat com jo amb els versos extraordinaris del mestre Lluís Solà ), la dramatúrgia, l’assaig i etc. Però servidor, per molt que sigui lector llepafils assedegat de filosofia, no pot defugir la norma, i, com en qualsevol país del món, el meu cànon també viu massa presoner de la narració. Aconsello als lectors que es dirigeixin als catàlegs de les editorials que han mantingut la literatura catalana de la darrera dècada en un estat de notabilíssima salut Dissortadament, aquest curs no he pogut llegir cap text d’un autor nostre que m’hagi satisfet plenament, per la qual cosa aconsello als lectors que es dirigeixin als catàlegs de les editorials que han mantingut la literatura catalana de la darrera dècada en un estat de notabilíssima salut ; no els recordaré tots, però acosteu-vos als llibres de (citaré alfabèticament) Adesiara, Adia, l’Agulla Daurada, L’Altra, Angle, Arcàdia, Arola, Bernat Metge, Cafè Central, Cal Carré, Cap de Brot, Cossetània, Edicions de 1984, Edicions del Cràter, Edicions de la Ela Geminada, Edicions Enoanda, Flâneur, Fonoll, Fragmenta, Labreu, Lapislàtzuli, Lleonard Muntaner, Males Herbes, Raig Verd, Saldonar, Sidillà, Tigre de Paper, Tres i Quatre i Viena. Totes aquestes empreses tenen editors (especialment editores!) que han dignificat la nostra lletra i, si me’n deixo alguna, llurs amos ja deuen estar enviant-me un whats . Però si existeix alguna cosa més sacrificada que els productors i els autors dels llibres... és un tipus d’ésser anomenat traductor. No descobreixo res, perquè molts lectors ja saben de sobres que vivim una època daurada de versionadors . Per no deixar-vos sense recomanacions més concretes, us exigeixo que aquest Sant Jordi compreu la meravella que la Clara Formosa ha fet amb Extinció , darrera obra mestra de Thomas Bernhard, el meu mestre d’escriptura i de vida. Si sou joves narradors que voleu aprendre com es fa una novel·la i com s’esculpeixen uns personatges adorablement desastrosos, cruspiu-vos la traducció d’ El príncep negre que ha fet el meu estimat Jaume C. Pons Alorda (Edicions de 1984). Si us sobra pasta, compreu la virgueria que en Carles Dachs ha inventat amb Tango Satànic (Cràter) o l’animalada heroica de Ramon Monton amb Josep i els seus germans (Comanegra). Com a norma general, allunyeu-vos dels llibres de merda (cal evitar els productes derivats de TV3 i qualsevol oferta de la cooperativa Abacus) i abraceu la bona literatura . No ens fa millors, com diu l’eslògan xaró, però transformen l’existència en un mar d’imaginació molt més passable. Amb la rosa i el llibre a les mans, dirigiu-vos allà on sigui l’ Uclés , regaleu-li una ventositat o una botifarra, i recomaneu-li que es foti la seva La muerte y la primavera directament a l’anus . Apa, bona diada i tal.
Go to News Site